Cookie Mueller i la literatura del costat salvatge escrita per dones

Tinc una nova escriptora preferida. Està morta des de 1989. El seu nom era Dorothy Karen Mueller, tot i que els seus amics l’anomenaven Cookie. I així és com se la coneix en la història de la literatura i de les vides memorables. Perquè deixeu-me dir-vos que Cookie Mueller va tenir una vida memorable, que va escriure sobre la marxa, tot i que no es va saber res d’ella fins després de morir, perquè passava una cosa, i és que en l’època en què Cookie escrivia –mitjans i finals dels 60, els 70 i els 80– la vida d’una dona salvatge, el que era llavors, a San Francisco –va estar a punt de conèixer Charles Manson, va passar una tarda amb la Família a la seva furgoneta mal pintada: la paraula Holywood només tenia una ela–, la vida d’una jove qualsevol, encara no importava el més mínim.

O això és el que sembla, si es té en compte l’enorme valor que té Caminar por aguas cristalinas en una piscina pintada de negro, el compendi de textos autobiogràfics, pràcticament un diari a bord d’una vida que deixa la vida de qualsevol beatnik –fins i tot la del seu model a seguir, el Neal Cassady que va inspirar l’incorrecte i per això valuós Dean Moriarty– com un drap brut d’una vella i espatllada bota d’autoestopista. Com passa quan una lectora topa per primera vegada amb La flor, de Mary Karr (Periférica & Errata Naturae), i descobreix que havia existit, sense que ella ho sabés, una adolescència paral·lela a la de tots els nois retratats pels clàssics –que eren ells mateixos, des de Saul Bellow fins a Philip Roth, passant per qualsevol altre–, descobrir Mueller és trobar un tresor.

Un tresor en forma de l’altre jo al marge de qualsevol mena de victimisme, però del tot conscient sobre en què consistia ser una dona en un món sense límits, en el qual la teva independència depenia de la teva ferocitat. I aquella ferocitat es donava per descomptada. No era pas una cosa a conquerir. Era indispensable. Som diferents, sembla que diu Mueller, i que els nostres problemes són uns altres, però, ¿saben què? Els conec, els accepto, visc amb ells, i els disfruto. Submergir-se en Caminar por aguas cristalinas en una piscina pintada de negro és submergir-se en una realitat paral·lela en la qual eren elles, i no ells, les que es ficaven al llit amb famosos –eren elles les que caçaven Jimi Hendrix, i no al revés–, i vivien precàriament i feliçment –consumint tota mena de drogues– en apartaments comuna.

Quan comença el llibre, Cookie encara està estalviant per anar-se’n a San Francisco. No sap encara que, una vegada allà, viurà en un pis amb 11 persones. Tot i que sospita que la seva vida serà la classe de caos que ja està vivint a Baltimore. Un caos de treballs horrorosos i dies en cases d’homes que podrien ser Robert Mitchum si Robert Mitchum fos més jove i més ros. Pura aventura, i desordre, les possibilitats s’expandeixen per moments, únicament limitades per 1) els calers que té en cada ocasió, 2) el que li ve de gust fer, i 3) el que està passant al seu voltant en aquell precís instant, que sol tenir a veure amb alguna mena de consum de drogues (sobretot LSD). ¿Pot un llibre, em pregunto mentre la llegeixo, fer-te sentir valent?

Notícies relacionades

Antonio Muñoz Molina, escriptor: "La lectura és un acte de sobirania no mediatitzat per cap tecnologia"

Chappell Roan embruixa amb la seva fantasia ‘queer’

Com passa amb Cómo me convertí en Hettie Jones (Ardora Ediciones), de Hettie Jones, i Memorias de una beatnik, de Diane di Prima –les meves dues poetes beatniks preferides, de les quals, no obstant, encara avui és impossible trobar un sol poemari–, en les memòries –o els textos autobiogràfics, ja que poden llegir-se com a relats, tenen aquesta classe de punch, i, dins de cada un, ella és un personatge, sempre admirable– de Cookie Mueller, la dona és una força de la naturalesa –en la mateixa mesura en què ho pretenen ser des de Jack Kerouac fins a Charles Bukowski, amb les seves gradacions d’heroisme o patetisme corresponents– que s’enfronta al món sense por, i bascula entre l’estoïcisme burleta –l’absurd– i l’hedonisme convertit en una forma d’art.

Sí, podria dir-se que Tracey Emin és la seva successora més directa, malgrat que Mueller no va comptar amb l’altaveu del món de l’art. Ella només es tenia a ella mateixa. Però cada pas que va fer, inclosos els deutes que va perdonar als clients de la botiga Nauvankauf de roba per a senyors, resulta admirable, icònic, valuosíssim. El valor de Mueller, la seva valentia, té molt a veure amb la despreocupació, amb cert sentit irracional de l’existència, i amb una poderosa connexió amb el present. Un present que podia canviar –i que canviava– en qualsevol moment. Com quan en aquesta feina horrorosa proto call center en què es dedicava a trucar insistentment a clients que devien vestits, amenaçant-los amb tota mena de conseqüències si no els pagaven, va decidir que ja n’havia tingut prou i va decidir tocar el dos. Hi ha un altre camí, i Mueller ho sap. Mueller vol que, com ella, siguis valent. Sempre.