ART EN TEMPS DE PANDÈMIA

Com visitar els grans museus del món sense moure's de casa

EL PERIÓDICO proposa una guia digital de 10 obres de referència, pertanyents a les col·leccions de museus estrangers, per a un estiu en què no és possible veure-les personalment

Es van dir els irreductibles amants de l’art, els que tenien previst anar al Louvre per veure de prop la Victòria de Samotràcia, o al MoMA per respirar el mateix aire que ‘La gitana adormida’, o a l’Orsay per passar una hora de somieig davant ‘La classe de dansa’, es van dir, els que tenien cites llargament ajornades amb un museu o una obra d’art en particular, que no per ser l’estiu de la Covid i la immobilitat, el de quedar-se a casa o no moure’s massa, havien de faltar als seus compromisos. Almenys, no del tot. És la primera pandèmia de l’era digital i hi ha innombrables coses a l’abast d’un clic. Per exemple, les obres d’art.

La major part dels grans museus del món han tornat a obrir les portes al públic una vegada superades les setmanes més estrictes del confinament, però les xifres de visitants estan molt per sota del que és habitual. Les del públic presencial; les dels que han optat per la visita virtual, no. Al contrari. El director del Museu del Louvre, Jean-Luc Martinez, explicava fa unes setmanes que les visites a la web del museu s’havien multiplicat per 10. Max Hollein, director del Met, va explicar que en el seu cas havien augmentat un 76%. En una entrevista, Hollein va dir que en temps de Covid entenia que la seva missió era aportar «consol, alegria i inspiració a les vides de les persones a través de la programació en línia i a les xarxes socials». És clar que no és el mateix, però res ho és en aquests temps.

Primer museu virtual

El coronavirus ha posat a prova la capacitat dels museus de satisfer virtualment la demanda dels seus continguts. Alguns estaven més que preparats, altres menys. Hi ha centres com l’Hermitage de Sant Petersburg que ofereixen una cuidadíssima visita virtual per algunes de les seves sales més importants, amb informació permanent sobre les obres i l’edifici; el recorregut és interminable, com ho és de manera presencial. ¿La Capella Sixtina? D’acord: a la web del Museu Vaticà es pot visitar virtualment, i amb bastant detall. En general, no hi ha museu amb vocació d’universalitat que no posi a l’abast del públic internauta alguns dels seus millors continguts. Tant de bo l’any que ve els irreductibles amants de l’art puguin fer el viatge ajornat; mentrestant, les obres són allà, a l’abast d’un clic.

Res substitueix l’experiència personal davant una obra d’art, fins i tot quan aquesta pintura o escultura es mantenen envoltades de turistes formiguetes, que és una cosa que cada vegada passa o passava amb més freqüència. Signe dels temps que vivim, per aquests dies ‘obrirà les portes’ el primer museu enterament virtual del món, el Virtual Online Museum of Art (VOMA), una iniciativa de la qual se’n sap ben poc a part que el seu curador serà el marxant d’art establert a Londres Lee Cavaliere i que diversos artistes d’orígens diferents han participat en el seu disseny. ¿I quins són els temps que vivim? Els de la convivència. Entre el que és palpable i el que no. Les obres ressenyades en aquest article són palpables... d’una altra manera.

‘La gitana adormida’ (Henri Rousseau, MoMA)

‘La gitana adormida’, d’Henri Rousseau. / EL PERIÓDICO

Per descomptat que el que importa és aquesta magnífica obra del pintor parisenc, «conjura d’un anhel pel passat preindustrial i afirmació del seu estatus com una nova forma d’art modern», com diu l’etiqueta virtual. Però atenció, el ‘Poema en forma de telegrama per algú que mira «La gitana adormida», d’Henri Rousseau’, de Sharon Olds, mereix més d’una escolta. Part d’un projecte del MoMA que convida poetes a escriure inspirats en obres de la col·lecció, Olds arriba a la següent conclusió: el quadro és el somni del seu pare cuidant-la.

La Victòria de Samotràcia (anònim, Museu del Louvre)

Visitants del Louvre, davant la Victòria de Samotràcia. / EL PERIÓDICO

Descoberta el 1863 a l’illa grega de Samotràcia i incorporada des de 1894 a la col·lecció del Louvre, la Victòria de Samotràcia és probablement la segona peça més famosa del museu parisenc després de la ‘Gioconda’. És allà, magnífica, al final de l’escala, com han pogut comprovar tots els que han tingut l’oportunitat de veure-la de cara. La seva versió virtual val la pena: l’acompanya un vídeo de factura exquisida que revela alguns dels seus misteris i elucubra sobre l’aspecte que havia de tenir la versió original i completa.

La pedra Rosetta (anònim, British Museum)

La pedra Rosetta al British Museum, el març passat. / EFE / EPA / NEIL HALL

Es poden fer dues coses: o bé entrar a la pàgina dedicada a la sala 4 del museu, on la pedra Rosetta (la que va permetre desxifrar els jeroglífics egipcis) és l’estrella (amb l’estàtua de Ramsès II), o bé entrar a la mateixa sala 4 pel camí de la visita virtual i apreciar la famosa roca tal com s’apreciaria si un fos al museu londinenc. Potser el millor sigui fer les dues coses: documentar-se amb la primera i delectar-se amb la segona. I somiar anar a veure-la personalment l’any que ve.

Volta de la Capella Sixtina (Miquel Àngel, Museu Vaticà)

‘La creació d’Adam’, el fresc més famós de la volta de la Capella Sixtina. / EL PERIÓDICO

Potser perquè la millor manera de contemplar la Capilla Sixtina és en silenci, un privilegi que probablement només han tingut els papes, la visita virtual que proposa el Museu Vaticà és això: silent. Sòbria, com ha de ser el que és del Vaticà. Però la reproducció està tan ben aconseguida que sens dubte s’agraeix. Informació documental sobre la capella i sobre Miquel Àngel, sobre els quatre anys que va s’hi va passar pintant i sobre les històries del Gènesi que va pintar, entre altres coses, són a la mateixa web del museu o, bàsicament, a tot arreu.

‘L’habitació d’Arles’ (Vincent Van Gogh, Museu Van Gogh)

‘L’habitació d’Arles’, de Van Gogh. / EL PERIÓDICO

D’una de les obres mestres de l’artista holandès que formen part de la seva col·lecció, el Museu Van Gogh fa un interessant exercici per mostrar com els colors de la pintura han perdut intensitat amb els anys. L’internauta pot desplaçar-se a l’ample del quadro i comprovar com era originalment i com és avui. «Les parets i les portes, per exemple, eren originalment més porprades que blaves», diu el text adjunt. És la classe d’experiència impossible de viure en directe, per més que el guia s’esforci a explicar-ho.

‘La classe de dansa’ (Edgar Degas, Met / Orsay)

‘La classe de dansa’, de Degas. / EL PERIÓDICO

«El focus de la composició és la jove ballarina del mig que porta un cinturó rosa. Està executant una figura de ballet per al seu examen», explica una veu en ‘off’ (el guia virtual) sobre una de les obres mestres del pintor francès. Vet aquí una de les contradiccions del món virtual: l’obra està exhibida al Museu d’Orsay de París, però si es tracta de disfrutar-la virtualment, llavors cal anar a la pàgina del Met, que ofereix la possibilitat d’apreciar els seus detalls i entendre els seus entrellats com difícilment seria possible en una sala plena de gent.

‘El ball del Molí de la Galette’ (Auguste Renoir, Museu d’Orsay)

‘El ball del Molí de la Galette’, de Renoir. / EL PERIÓDICO

Ara sí, una de l’Orsay a la pàgina de l’Orsay. A vosaltres, apassionats de l’obra de Renoir, us agradaria saber en mans de qui ha estat el quadro des que va ser pintat. Us agradaria saber on ha sigut exposada. Us agradaria confirmar que va ser presentada en l’exposició del grup impressionista de 1877. Us agradaria saber que les seves pinzellades són descrites com «vibrants i acolorides», que el seu estil és «innovador» i el seu format, «imponent», i en fi, que és una de les obres mestres de principis de l’impressionisme. Doncs feu clic.

‘El carreró’ (Johannes Vermeer, Rijksmuseum)

‘El carreró’, de Vermeer. / EL PERIÓDICO

Com de moltes de les pintures de l’autor de ‘La jove de la perla’ que atresora la seva col·lecció, el Rijksmuseum ofereix una reproducció detallada d’aquesta obra atípica sobre cases típiques de Delft, que Vermeer va pintar el 1658. El viatge virtual per l’obra inclou un comentari en àudio que explica detalls com, per exemple, que al pintar els baixos de les cases en blanc l’artista realçava les figures del quadro, dues dones i dos nens. «Cap altre artista va pintar mai una simple escena de ciutat amb tant carinyo i precisió», diu la veu.

‘La tornada del fill pròdig’ (Rembrandt, Museu Hermitage)

‘La tornada del fill pròdig’, de Rembrandt. / EL PERIÓDICO

Notícies relacionades

Penjada a la sala 254 de l’imponent museu, ‘La tornada del fill pròdig’ és una de les pintures que, guardades les proporcions, ofereix imatges similars a les de la ‘Gioconda’, al Louvre: molta gent al voltant. Això en temps normals. En temps en què és millor no viatjar, és allà, a la magnífica visita virtual que proposa l’Hermitage, o bé amb la seva pròpia pàgina a banda plena d’explicacions. Es tracta sens dubte d’una de les obres mestres de Rembrandt, explica l’etiqueta virtual, que va pintar pocs mesos abans de morir.

‘Haskell’s House’ (Edward Hopper, National Gallery de Washington)

‘Haskell’s House’, de Hopper. / EL PERIÓDICO

Ningú que vagi a la National Gallery deixa de passar uns minuts davant l’obra que el pintor nord-americà va compondre inspirat en la casa situada al número 316 del carrer principal de Gloucester el 1924 (i que encara existeix). Fer-ho a milers de quilòmetres de distància i al comandament d’un aparell electrònic ofereix el plaer, eines tecnològiques pel mig (un rigorós zoom, per exemple), d’incloure el detall com voldria probablement un estudiós. I amb tot el temps del món per fer-ho.

Temes:

Internet Museus Coronavirus

Inicia sessió 0 Comentaris