03 des 2020

Anar al contingut

MUSEUS SINGULARS (4)

La pell madurava així

El Museu de la Pell d'Igualada rendeix homenatge a la tradició industrial de la ciutat mitjançant un viatge en el temps per ensenyar l'evolució de l'ofici

Mauricio Bernal

La pell madurava així

Com que Igualada i pell són com dues paraules germanes, no és sinó producte de la naturalitat el Museu de la Pell que acull la capital de l’Anoia, homenatge i centre de divulgació del que ve sent un dels principals orgulls de la ciutat, o el principal. Al cap i a la fi, l’ofici sempre ha estat aquí, si un està disposat a concedir que 10 segles formen una espècie de sempre, i és per valors com «la tenacitat» i afanys com «l’esforç» que transita el visitant al posar els peus a Cal Granotes i Cal Boyer, les dues substancials potes del museu, segons explica la seva directora, Glòria Escala. «Ens agrada explicar-ho d’aquesta forma –diu–: que són mil anys d’ofici i de valors».

Cal Granotes, una de les dues seus del museu, és una autèntica adoberia que data del segle XVIII

Cal Boyer, l’edifici principal, el museu pròpiament dit, és una antiga fàbrica cotonera de finals del segle XIX transformada per a l’experiència museística, i Cal Granotes, a uns 300 metres, és una autèntica adoberia que data del segle XVIII. «On expliquem com madurava la pell de manera artesanal, abans de la mecanització», diu la directora. «És el que més li agrada a la gent». Abans de la mecanització l’ofici era especialment ardu i Cal Granotes es prea de saber traslladar aquesta duresa. En certa manera, l’antiga adoberia és una sensació, i per accentuar-la es treballen detalls com la llum, escassa en aquells temps, «perquè es treballava així, amb poca llum». No és cap altra cosa que la recreació d’un ambient.

El bombo

Cal Boyer és més museu, més explicació que sensació, i la seva voluntat és conduir el visitant del moment preindustrial a l’industrial, amb atenció especial als dos grans elements que sustenten l’ofici: l’aigua i la pell. O es tenen totes dues o no hi ha adoberia. De tots els objectes que formen la col·lecció, la directora en té un per representatiu: «el bombo», diu sense dubtar. «Va ser un element clau de la mecanització de l’adobament», explica. Gran, panxut i imponent, amb els seus aires de viatger del temps. Després, just després del bombo, la col·lecció de guadamassils: les pells treballades, repujades i pintades que en temps van ser utilitzades com a decoració de palaus i espais religiosos. «Com plafons decoratius», explica Escala. «És un museu de patrimoni industrial, dirigit a les persones a qui els agrada saber com es fan les coses, però més enllà d’això ens agrada pensar que el museu explica una manera de ser». Que és, naturalment, on conflueix tot.

«Són més de mil anys d’ofici i valors», explica la directora del centre, Glòria Escala

«L’ofici d’adobar la pell està íntimament lligat amb la història d’Igualada», remarca, i qui sap si és necessari. En el XVIII, segle d’or de l’ofici a la ciutat, es van arribar a comptar més de 200 adoberies al carrer del Rec, traçat al costat del canal de reg de l’aigua del qual depenia l’ofici tant per ser com per prosperar, però encara avui la precedeix la seva fama. «És un referent mundial, i grans marques com Gucci o Loewe utilitzen el producte d’aquí». És a dir que si els camins d’aquest estiu de turisme pel pròxim porten algú a la capital de l’Anoia, tot i que sigui de passada, en fi: es recomana parar-hi. Per aprendre i per sentir i perquè rara és l’ocasió de tornar de vacances amb una foto al costat d’un bombo.