Crítica d''Un amor cualquiera': crònica de la dissolució

Amb una capacitat admirable per a la taxidèrmia dels fantasmes domèstics –una mestria que l’emparenta amb la canadenca Alice Munro–, l’escriptora Jane Smiley (Los Ángeles, 1949) reprèn en ‘Un amor cualquiera’, editat per primera vegada en anglès el 1989, el gran tema que ja va abordar, potser amb més nervi, a ‘La edad del desconsuelo’, rescatada també per Sexto Piso fa un any. L’autora torna com, dèiem, a l’afartament conjugal, la falta de privacitat, l’anhel d’altres horitzons, la tragèdia de la dissolució. Una punyent meditació sobre el divorci en la línia de Despojos, de Rachel Cusk (Libros del Asteroide), sense el desvergonyiment autobiogràfic.

La veu narradora, una divorciada de 52 anys i mare de cinc fills, acull a casa durant un cap de setmana el gruix de la seva descendència per celebrar que un dels fills, el bessó Michael, ha tornat de l’Índia després d’una prolongada estada. Una trobada qualsevol, d’aquí el títol, tan ordinari com l’afecte que es dispensen i les vides que porten, si no fos perquè, quan la família Kinsella s’ajunta, «els ecos del passat ens desborden. Vint anys enrere, la protagonista, la Rachel, es va encapritxar d’un veí escriptor i, després de confessar l’aventura, el marit li va fer pagar l’adulteri amb un glop de verí: va posar la casa en venda i es va emportar els nens a Anglaterra sense previ avís. Abans de la devastació, la parella tenia una existència bastant plàcida, molt d’‘upper middle class’, de «gespa, jardí, sopar a les set, tot molt Kennedy», fins que la infidelitat va dinamitar uns esquemes aparentment confortables. «Només hi ha una única motivació, i no és cap més que el desig». Sí, la bombollejant font literària del desig.

Premi Pulitzer

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Smiley, premi Pulitzer el 1992 per ‘Heretaràs la terra’, la seva versió d’‘El rei Lear’ trasplantat a Iowa, s’espavila amb molta habilitat en el terreny de la novel·la curta, mantenint la tensió narrativa en un ‘crescendo’ fins al clímax sense grans artificis argumentals. És la seva mirada la que funciona com una ‘gillette’; repara en els gestos, els silencis, la mà que es disposa a agafar una ampolla de llet de la nevera i es queda congelada en l’èter temps durant dues dècades per recuperar el moviment just en el preludi d’una altra deslleialtat. La Rachel observa amb culpa i prevenció els seus fills adults, com si fossin de vidre: l’Ellen ha madurat com una dona una mica cínica; el Joe és insegur; el Michael no troba assossec en res. D’alguna manera, els cinc tenen una tara; «alguna cosa en ells no acaba d’encaixar del tot».

Una nit, durant una conversa al porxo, la mare reuneix valor –més aviat, se sent acorralada o es barregen les dues coses– per explicar als fills que va ser la seva infidelitat el que va fulminar el matrimoni i, aquesta revelació, com les capses xineses, obren altres aixetes de dolor que desemboquen en una amarga convicció: «He donat als meus fills els dos regals més cruels: l’experiència d’una felicitat familiar perfecta i la certesa absoluta que tard o d’hora s’acaba».