'Díptico', una torbadora meravella

Una hora i quart d’immersió al món oníric, tenebrós i, alhora, profundament captivador de ‘Díptico’, de la companyia Peeping Tom, va temperar els ànims dels espectadors de l’amfiteatre del Teatre Grec en un diumenge per recordar. Ho va ser, en primer lloc, pel foc tuitaire creuat entre els nostres gestors públics amb la possible suspensió del festival barceloní a la diana. Així, no van ser pocs els espectadors que van enarborar cartolines –abans i sobretot després de l’espectacle– amb el ‘hashtag’ reivindicatiu ‘La cultura és segura’ entre una ovació efusiva. La mateixa companyia belga de dansa-teatre també va aplaudir amb força en d’un costat de l’escenari.

Poc abans ells mateixos havien recollit uns aplaudiments d’igual dimensió com a reconeixement al seu treball. Perquè la companyia que lideren l’argentina Gabriela Carrizzo i el francès Franck Chartier fa anys que és a la lliga dels més grans. Són d’aquells artistes que marquen el camí amb unes propostes que parteixen de la dansa, però que volen molt més enllà.

Una atmosfera ‘lynchiana’

Notícies relacionades

L’alcaldessa de Palafrugell nega que s’hagi prohibit als grups d’havaneres afegir-se al públic si canta ‘El meu avi’

Els millors llibres d’aquest any per llegir a l’estiu

‘Díptico’ es presenta com un muntatge amb dues peces diferents, però complementàries. Sota els títols de ‘La puerta ausente’ i ‘La habitación perdida’ s’entremesclen, a través del moviment, poderoses imatges que aborden la vida –mitjançant els records, els fantasmes, els somnis, l’amor– d’un personatge moribund que transita entre passat, present i futur. En definitiva, una peça que es mou sota aquesta etiqueta tan gastada com és la de ‘lynchiana’, i en la qual tampoc falta humor negre, però que aquí encaixa com mai. I és que 'Díptico’ sembla fer un homenatge a David Lynch per la seva atmosfera i per les seves escenes tan enigmàtiques com seductores.

No ho serien tant si no fossin interpretades per vuit ballarins descomunals, d’una precisió i una capacitat desarmants. Es desplacen d’una forma tan mil·limètrica com dislocada, amb gestos que resulten impossibles, gairebé estrambòtics, espasmòdics, però que resulten hipnòtics. Perquè Peeping Tom demana sempre una ment oberta i desacomplexada per deixar-se portar, tot i que situï l’espectador en llocs incòmodes per una tensió d’aire cinematogràfic. Tot està tan calculat que fins i tot la transició (bravo pels tècnics) en el canvi de les dues escenografies (l’habitació misteriosa i la cabina d’un barco) va resultar en si mateixa un espectacle.