El Macba obre les seves portes a la prolífica 'performance' espanyola dels 90

És normal que en una exposició titulada ‘Acció’ amb una ‘performance’ com a leitmotiv passin coses: que hi hagi cos i que hi hagi moviment, que els objectes es desplacin o siguin empesos, traslladats o devorats. No és normal: és obligatori. No a la quietud. No a la immobilitat. Si es mira cap aquí es veu Helena Cabello i Ana Carceller menjant un dolç davant la càmera a la ‘performance’ titulada ‘Bollo’; si es mira cap allà es troba Pepe Espaliú portat en braços per Sant Sebastià a la ‘performance’ titulada ‘Carrying’ –la famosa ‘performance’ que denunciava l’estigma dels malalts de sida; si es mira més enllà apareixen els hipnòtics 180 transistors de José Antonio Sarmiento, cadascun sintonitzat en una emissora diferent, sonant sense parar, a la instal·lació sonora ‘El ojo del silencio’. El títol complet de la mostra és ‘Acció. Una història provisional dels 90’, sobre la ‘performance’ espanyola d’aquells anys, acollit pel Macba, que reprèn així l’agenda truncada pel confinament i marcada, l’any del seu 25è aniversari, per una mirada a la dècada que el va veure néixer. 

«L’exposició parla tant d’una manera de ser com d’una manera de fer», explica el director del museu barceloní i comissari de la mostra, Ferran Barenblit. «La generació d’artistes representada a la mostra es va unir entorn d’una reacció col·lectiva contra el convencionalisme, la complaença i la desmemòria de la seva època i va recuperar les pràctiques conceptuals dels artistes dels 60 i 70 entre altres coses perquè era un art d’acció, molt centrat en el cos i que establia una relació estreta entre l’art i la vida». Tres mons paral·lels es van entrellaçar llavors i s’entrellacen a la mostra, les tres expressions predilectes d’aquella generació: el parateatre, la polipoesia i la música. Per aquestes tres branques va discórrer l’escena artística d’uns anys que van ser protagonitzats per persones la denúncia del sistema neoliberal de les quals implicava la coherència de romandre fora del sistema, i que el que feia ho mostrava en circuits ‘underground’. «Gairebé tot el material és inèdit», explica Barenblit.

Una seixantena d’artistes

Notícies relacionades

La vida de Salman Rushdie després de l’atac: malsons, teràpia i rehabilitació

¿Qui vota en els Goya? Així funciona una Acadèmia que demana (encara més) sang nova

La nòmina de representats és extensa, prop d’una seixantena d’artistes o col·lectius d’artistes, igual que és profusa la selecció d’obres i objectes de la mateixa exposició, que requereix temps per ser digerida –un temps ben invertit. Inclou noms indefugibles com els d’Isidoro Valcárcel, Esther Ferrer, Lluís Alabern, Marcel·lí Antúnez, Jordi Benito, Tere Recarens, Joan Casellas, Los Rinos, Accidents Polipoètics, Macromassa, Superelvis, Enric Casasses i Rosa Grau, i malgrat la rigorosa curadoria i que és un projecte que Barenblit tenia al cap fa molts anys, és «provisional», com resa el títol: «Han passat 30 anys i és un bon moment per mirar a aquesta escena dels 90, però ens arriscaríem si escriguéssim la història en tinta. De moment l’escrivim en llapis», diu el responsable.

Escultures, instal·lacions, material documental, fotografies, vídeos (inclosa una sèrie de nou entrevistes a artistes i agents del moment) conformen una exposició tan poblada de significat i de mirada a la història recent com de sentit de l’humor –intel·ligent i àcid. Consta fins i tot d’un «túnel del temps», com l’anomena Barenblit: la reproducció de l’exposició ‘Acció directa’ que Joan Casellas va dur a terme en el marc de la Primavera Fotogràfica de 1996 a l’Institut del Teatre sobre l’escena de la ‘performance’ catalana de l’època. «Perquè una altra característica d’aquesta generació és que va escriure la seva història en temps real, i això és molt important». Atès que eren sobretot gent d’acció, l’exposició no pot sinó honrar-los amb acció: n’hi haurà unes quantes entre setembre i febrer. Cal estar-hi atents.