Ned Kelly: la subtil distància entre l'heroi i el dolent

¿Quantes pel·lícules necessita el món sobre Ned Kelly, el bandit més cèlebre de la història d’Austràlia? N’existeixen al voltant d’una dotzena, entre les quals el primer llargmetratge que es coneix, ‘The Story of the Kelly Gang’ (1906); ‘Ned Kelly’ (1970), el debut com a actor de Mick Jagger (a la foto); i ‘Ned Kelly: comienza la leyenda’ (2003), biopic protagonitzat per Heath Ledger que va ser apallissat per la crítica. «Tots em deien que era una idea horrible, que ningú em donaria diners per dirigir una altra pel·lícula sobre el tema», recorda l’australià Justin Kurzel sobre ‘La verdadera historia de la banda de Kelly’, que avui arriba als cines. «Però jo havia de fer-la; necessitava tornar a prendre riscos i recuperar la meva veu artística».

Llavors, Kurzel acabava d’aconseguir el primer fracàs de la seva carrera per culpa d’‘Assassin’s Creed’ (2016), adaptació del videojoc homònim. «Quan fas una pel·lícula com aquesta et veus sotmès a un control estricte i obligat a atendre moltes opinions diferents, i en el meu cas vaig sentir que la meva pròpia es va perdre en el procés». Després de l’experiència, atrapat a Londres per un problema amb el seu visat, va sentir una intensa enyorança. «Vaig començar a llegir literatura australiana de forma compulsiva, i això em va plantejar moltes qüestions sobre qui soc i d’on vinc».

Una certesa emocional

Basada en la novel·la homònima de Peter Carey, la pel·lícula acompanya Kelly des de la seva infància fins a la seva primerenca mort el 1880, prestant especial atenció a la seva guerra particular contra l’autoritat colonial britànica. Es tracta d’un retrat de l’home rere el mite, en part inspirat en fets, però sustentat en la ficció, i que adopta un estil rotundament estilitzat –llums estroboscòpics, càmeres subjectives, punk-rock a la banda sonora– per capturar el que Kurzel defineix com una certesa emocional. «En realitat, la història gairebé mai coincideix enterament i inequívocament amb la veritat», apunta el director. «Sempre està mediatitzada per les intencions de qui l’explica».

Això explica per què, a Austràlia, molts veuen Kelly (a la foto) com una icona i un màrtir mentre que tants d’altres el consideren un terrorista. «La seva figura va estar representada en la cerimònia dels Jocs Olímpics de Sydney, i al meu país molta gent se’n tatua la cara al cos; hi ha una cervesa que porta el seu nom, i també un pastís típic fet de bacó, formatge i ou. ¿No és estrany?», es pregunta Kurzel. Al cap i a la fi, el bandit i els seus sequaços van matar policies i van atacar minories, i van planejar l’assassinat de 23 persones en un tren.

Dues teories

«La societat australiana té pendent una conversa seriosa sobre el motiu pel qual hem posat un paio així sobre un pedestal». Kurzel té dues teories sobre això. «D’una banda, és una manera de tapar la culpa i la vergonya que sentim pel nostre passat, i la nostra responsabilitat com a homes blancs en el genocidi de la població indígena. D’altra banda, els australians sempre hem sentit certa fascinació pels qui s’oposen a l’autoritat. Al cap i a la fi, som hereus dels primers europeus que van arribar a l’illa per complir penes de presó».

Notícies relacionades

Música, fantasia, dansa i burlesque

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

La figura del malfactor és una presència constant en el cine del director, que es va donar a conèixer amb ‘Los asesinos de Snowtown’ (2011), demolidora mirada al passat criminal recent del seu país, i va confirmar el seu talent amb la brutal adaptació shakespeariana ‘Macbeth’ (2015), protagonitzada per Michael Fassbender i Marion Cotillard. Com aquests dos títols, així mateix, la nova pel·lícula reflexiona sobre una forma molt violenta de masculinitat. «Això és conseqüència dels meus orígens», confessa. «L’australià blanc considera que ser un home significa ser un ‘mascle alfa’, i créixer sota la pressió d’aquesta idea pot ser complicat per als qui no juguen al rugbi i no encaixen en l’estereotip».

Un visionari

La filmografia de Kurzel, finalment, funciona com una meditació sobre el destí, que a ‘Los asesinos de Snowtown’ porta un innocent a tacar-se les mans de sang i a ‘Macbeth’ fa embogir un noble ambiciós. «En el cas de Ned Kelly, ell era un tipus molt intel·ligent, un visionari; podria haver arribat a ser el primer ministre d’Austràlia, si ho hagués volgut», opina el director. «Però malgrat això es va veure empès una vegada i una altra al crim, i a acceptar precisament el tipus de vida de què mirava de fugir».