CRÍTICA DE CINE

'La verdadera historia de la banda de Kelly': llegenda punk

Justin Kurzel revisa la vida del bandoler Ned Kelly en un suggeridor 'neowestern' d'imatgeria glam/punk

zentauroepp53855563 icult bcn film fest  banda de kelly200623122106

zentauroepp53855563 icult bcn film fest banda de kelly200623122106

1
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La verdadera historia de la banda de Kelly ★★★★

Direcció:  Justin Kurzel

Repartiment:  George MacKay, Essie Davis, Nicholas Hoult, Russell Crowe

País:  Regne Unit / França / Austràlia

Durada:  124 minuts

Any:  2019

Gènere:  ‘Neowestern’

Estrena:  2 de juliol

Aquesta nova visió de la història del rebel malfactor Ned Kelly, espècie d’heroi nacional a Austràlia, contradiu el seu propi títol ja des dels crèdits inicials, en els quals es pot llegir-se: «Res del que veuran aquí és veritat». Partint d’una novel·la de Peter Carey, el director del pictòric ‘Macbeth’ del 2015 ha adaptat el personatge a una estètica i ètica purament rock, en la que podria ser una visió, en realitat, molt veritable de la personalitat d’aquest bandoler enfrontat a un ordre corrupte.

Notícies relacionades

El Kelly de George MacKay (aquí fins i tot més físic que en ‘1917’) no és hirsut i impositiu, sinó imberbe i esmunyedís. Cadascun dels seus músculs sembla a la vista, com l’Iggy Pop de principis dels setanta. Ell i la seva banda es posen vestits de dona com a aparent provocació, però una subtrama ‘queer’ recorre tot el metratge. Tots semblen interessats sexualment en Kelly, des de la seva pròpia mare (Essie Davis) fins al seu pitjor enemic, l’agent Alexander Kitzpatrick (Nicholas Hoult, tan antipàtic com a ‘The Great’).   

La història del ‘bushranger’ Kelly dona per a una aventura en tota regla, però Kurzel prefereix la interrogació psicològica i la torbació eròtica al desplegament elèctric de l’acció, una cosa que només arriba realment amb el famós tiroteig que va enfrontar la banda amb la policia victoriana a Glenrowan. Val la pena superar un acte central una mica morós (més ‘slowcore’ que punk o glam) per arribar a aquest clímax, un èxtasi d’acció fantasmal que revisa el final de ‘Sangre fácil’, dels Coen, des de la bogeria estroboscòpica. La seva armadura i casc antibales casolans fan icònic acte d’aparició. Com en el conegut desenllaç del personatge, que gela la sang, Kurzel arrossega el seu ‘neowestern’ cap a una cosa que només pot catalogar-se com a terror pur.