Espies nazis i repressió franquista a la Barcelona de postguerra

«El primer mes va ser anguniós. Vaig ser incapaç d’escriure i em vaig refugiar en la lectura. Ni Netflix, ni HBO ni res semblant. Vaig endinsar-me en clàssics que sempre tenia pendents com ‘El comte de Montecristo’, d’Alexandre Dumas, i vaig reduir el consum d’informació», explica a aquest diari Cervantes (Barcelona, 1971), confessant que ara està, «com tothom», adaptant-se a aquesta nova realitat i guardant moltes mesures de seguretat.

Al parlar de la novel·la, que malgrat la crisi ja porta una reimpressió, apel·la a la seva experiència durant tres anys com a observador de Pau per a l’ONU a Kosovo i per a la Unió Europea a Bòsnia i Hercegovina. «Vaig veure la postguerra als Balcans, les barbaritats que es cometen contra les dones en la guerra. I ho vaig portar al 1945 perquè vaig veure que les víctimes sempre són les mateixes, les dones. A Pristina, avui, només veus gent jove, perquè molts de 40 a 50 anys han mort, i dones, que són les que van reconstruir el país, com va passar a l’Espanya de postguerra». I al llibre, una d’elles és la Soledad, la mare del Nil, un noi de 13 anys a qui el bombardeig italià sobre Barcelona va deixar manc i va matar la seva germana. 

Nazis, policia franquista i republicans

«Com a Kosovo, aquí moltes dones es van prostituir per sobreviure i portar menjar a casa. Aquest és un llibre de dol. Volia reflectir-lo per no oblidar el que va passar», assenyala Cervantes, veterà autor de gènere negre amb novel·les com ‘Golpes’, ‘Tres minutos de color’ (a Alrevés) o ‘La mirada de Chapman’ (B), que per ambientar aquesta «Barcelona en sípia» va rellegir tot Marsé. Amb l’entrada dels nacionals, el marit de la Soledad va fugir a la muntanya i es va convertir en un maqui. «El 1945 encara hi havia esperança entre els republicans que quan acabés la segona guerra mundial els aliats els ajudarien a anar contra Franco», apunta. El Nil, i un cromo que li dona un home agonitzant, a qui acaben d’atacar al portal de casa seva, al Poble Sec, serà el nexe d’unió, afegeix, entre «la trama d’un nazi de la Gestapo, la de la policia franquista i la dels republicans». 

La falta d’un braç no impedeix al Nil agafar la bicicleta per portar bobines de pel·lícules d’un cine a un altre. Cervantes, cinèfil, si abans de la Covid-19 ja sentia «tristesa veient el tancament de sales de cine», ara s’ha aguditzat. «Fa pena veure cartells on encara s’anuncien les estrenes del cap de setmana del 5 de març. El temps es va paralitzar».

Estudis de doblatge de la Metro

A la novel·la recorda que «entre el 1933 i el 1962 la Metro Goldwyn Mayer tenia al carrer Mallorca 201 uns estudis de doblatge on manipulaven el que els exigia la censura franquista». «Volia retre un homenatge al cine des de la literatura. N’hi ha molts del cine a la literatura però no tants a la inversa». I per a això imagina un espai de ficció, «la llibreria clandestina La gran mentida, que oculta un soterrani on es veuen pel·lícules ‘prohibides’ sense censurar com ‘La diligencia’, ‘Gilda’ o ‘El gran dictador’, que aquí no va poder veure’s fins 30 anys després». 

Durant la pandèmia, Cervantes creu que la gent pot trobar refugi «en la cultura, un bé essencial». «Jo l’he trobat en la literatura però Netflix ha guanyat en dos mesos 5.200 milions de dòlars. Hem canviat les sales de cine, que van servir de refugi en la postguerra, pel nostre sofà i Netflix. Desgraciadament també hi ha hagut rècord de descàrregues il·legals de continguts audiovisuals i llibres. Continua sent un país pirata, amb unes lleis molt febles sobre això,» lamenta.

Amazon i les llibreries

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

És «optimista» sobre el futur dels llibres i creu que tenen una «salut forta». «I davant el combat entre Amazon i les llibreries de sempre, només ens queda confiar en el romanticisme d’alguns lectors perquè continuïn acudint als llibreters de barri com continuo comprant discos de vinil».

Tem, no obstant, per les sales de cine. «Les noves generacions són pràctiques i anteposen la instantaneïtat a la qualitat. A alguns els és igual veure una pel·lícula al mòbil. Espero equivocar-me, però crec que a poc a poc, l’agradable sensació que anar al cine és un ritual de família, una manera tradicional de relacionar-se anirà evaporant-se. És el preu de la tecnologia, practicitat i instantaneïtat per sobre de les emocions».