Marta Sanz: «Escric sobre com continuen corroint els òxids del franquisme»

¿Necessitem donar veu als assassinats per tancar les ferides del franquisme?

El que fa que la realitat que ens ha tocat viure sigui tan violenta és que no hem saldat comptes amb el nostre passat més negre i traumàtic. Amb aquest llibre volia evitar aquesta mala memòria marcada per boles i mentides i per la reinterpretació lliure dels fets històrics per sectaris, i per reivindicar la memòria, perquè el passat no és una cosa exòtica sinó el que defineix les xarxes que sustenten el present i la nostra projecció al futur.

Paula Quiñones, guapa i coixa, forta i fràgil. ¿Què simbolitza? 

Volia una dona que sortís de l’estereotip de bellesa canònica, amb torçades i imperfeccions. Compromesa, intel·ligent, amb sentit cívic, que sap de números..., però que quan s’enamora es converteix en fràgil, vulnerable i petita, d’aquí la pe minúscula del títol, que convida que la literatura sigui un espai entremaliat i transgressor. Ella és un fil conductor amb l’altra petita dona roja, Julita Melgar, que representa aquelles dones que al llarg de la història, per la seva imaginació, afany de llibertat, excentricitat, curiositat eròtica, per voler ser peons, camioneres o cantants, han sigut tancades al bagul de les boges.  

 «Les dones mortes i els nens perduts» són gairebé un personatge més. 

És un orfeó. Tenen un humor sardònic, negre, maligne. Per treure els relats de memòria d’aquest espai de sentimentalisme o solemnitat, vaig buscar una veu fantasmagòrica i vaig jugar-hi per fer visibles aquells fets. L’embrió estava en el meu poemari ‘Vintage’, en el poema ‘Huesos’, on ja parlaven les dones mortes i els nens perduts i on relacionava la memòria personal amb la col·lectiva.   

Les pàgines respiren violència, hostilitat, maldat... 

Està relacionat amb la meva visió de la literatura i del gènere negre, i la seva capacitat de crear atmosferes opressives. Aquest llibre és profundament polític perquè és profundament literari. Un llibre no és violent o opressiu només perquè enfoqui morts, assassinats, feminicidis... sinó per com el representa qui l’escriu. És fonamental que la representació de la violència contra el cos de les dones se sustenti en la crueltat, perquè sigui un cop ètic i provoqui reflexió. En aquests temps vertiginosos, la literatura s’ha de distingir per la inventiva en el llenguatge i la paraula.   

Revela una violència contra les dones que no és precisament cosa només del passat. 

Volia visibilitzar la fragilitat i vulnerabilitat dels que són dèbils, perquè el món en què viuen els estigmatitza com a tals. Això uneix els perdedors i perdedores de la guerra amb les dones que són avui permanentment infravalorades per l’espai públic, i això fa que siguin maltractades i assassinades en l’espai íntim. Des del poder i les desigualtats econòmiques es generen estructures culturals que les fa perdedores. I els dos grans cavalls de batalla d’aquesta ultradreta que repunta, on despleguen els seus discursos més estigmatitzats, són el feminisme i la recuperació de la memòria democràtica. 

¿D’aquí la seva denúncia política?

És una novel·la política perquè enfoca realitats presents: com continuen corroint els òxids del franquisme. En un món en què no pensem les coses dues vegades, que es privilegia la viscerabilitat abans que la racionabilitat, convida els lectors a llegir de manera no precipitada, aquella idea de ‘llegeixi a poc a poc’ [que acompanya el títol de diversos capítols], amb sentit crític. Parla de coses que continuen ficant el dit a la nafra. Vaig pensar que després del confinament aquests temes podrien semblar frívols, però, en absolut: s’han multiplicat les denúncies per violència de gènere i s’ha posat de manifest que serem una societat convalescent en què les bretxes de desigualtat hauran augmentat. 

Descobreix delators moguts per l’avarícia durant la guerra civil. ¿És encara tema tabú? 

Els diners són un dels grans temes de la novel·la negra: la mesquinesa l’avarícia, la corrupció... Vull generar la pregunta: ¿D’on venen els grans capitals aconseguits en la guerra i la dictadura? Historiadors i periodistes tenen avui molt per investigar. 

Delatar els veïns... En confinament veiem que està a l’ordre del dia.

Sí. Ho estem vivint en calent. ¿Delacions o actes cívics? Dos noms per a una sola acció segons el moment. La figura del delator m’interessa literàriament. Aquests dies tenim moltes coses en què pensar, com per què en plena pandèmia ens sembla reprovable que els estats puguin exercir mecanismes de control i vigilància sobre la ciutadania, quan el que volen és protegir-la, però no ens sembla sagnant fer el tonto a internet, exposar-nos i penjar vídeos i tolerar que ens entrin anuncis d’una cosa que hem parlat amb un amic. 

¿Com porta el confinament? 

La pandèmia no està sent inspiradora sinó invasiva, intrusiva. Em costa trobar el to per escriure. A ‘pequeñas mujeres rojas’ tenia clar el to cínic i d’humor negre, però ara no sé si optar pel megàfon apocalíptic o de bon rotllo. 

¿El gènere negre és el millor per a la crítica social?

Vaig escriure ‘Black, black, black’ des de la meva admiració pels clàssics del gènere negre. M’impressiona com van forjar un estil propi per a la denúncia política i de la corrupció i putrefacció dels sistemes. Però també el vaig escriure pel desencant per un gènere negre que s’ha rutinitzat i acomodat massa, que ha convertit els lectors en clients que cal complaure amb fórmules tremendament previsibles. La meva trilogia és negra i critica això. Per això no segueixo la sèrie, no vull un públic fidel sinó lectors intrèpids que vulguin ser desafiats pel que escric.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

¿Quins autors d’avui salva d’aquesta rutinització?  

James Ellroy i David Peace.