06 jul 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA

Manolo García: «La poesia et fa veure que estàs despert»

El cantant barceloní reflecteix les seves inquietuds sobre l'estat del món en el llibre de poemes i il·lustracions 'El final del principio'

Jordi Bianciotto

Manolo García: «La poesia et fa veure que estàs despert»

Manolo García veu en aquests temps el presagi de l’ocàs d’una era, i ho reflecteix a ‘El fin del principio’ (Aguilar-Penguin Random House), un llibre de poemes i il·lustracions en què plasma les seves inquietuds al voltant de l’humanisme i l’ecologia.

-Escriure poemes o lletres de cançons, ¿representa estats mentals diferents?-Per mi són idèntics. La poesia està maridada amb la música. La tradició que va d’Allen Ginsberg a Bob Dylan. Alhora, la poesia per si mateixa sempre serà viva, perquè sempre hi haurà gent escrivint coses boniques que ens faran reflexionar, viatjar, volar, ser lliures... El poeta controla una nau còsmica, perquè la poesia és un viatge interplanetari, tot i que siguis al sofà de casa teva o anant amb tren de Barcelona a Lleida.

-Viatge còsmic, però amb un «cable a terra», diu al llibre. I en les dedicatòries es dirigeix als seus pares i als seus avis «llauradors».
-És que els humans hem anat deixant anar àncores i ens hem posat una mica xulets, d’esquena a la naturalesa, que ha sigut la mare i ens ha donat menjar fins ara. Ara ens donen menjar les multinacionals càrnies, i s’oblida el més important. Ja es parla de robots que et serveixen el cafè. Algú haurà de posar afecte al dia a dia, i les màquines no ho faran. Els meus avis, el més tecnològic que van conèixer va ser el càntir i l’aixadella.

-Els avenços tecnològics han portat avantatges
. -Però ha anat tot molt de pressa i estem una mica deshumanitzats. Som una tribu planetària molt gran i mal conduïda. O mirem el que estem fent o això anirà per una via molt rara i violenta. El racisme als EUA és molt greu, però darrere hi ha un altre problema: la massa sortint al carrer i aquesta ràbia per la desigualtat social. I quan veig això del coronavirus i els menjadors populars... Els polítics haurien de posar genoll a terra i demanar perdó, i dir-nos: «No hem de fer menjadors populars, sinó redistribuir la riquesa i cuidar tota la ciutadania». A mi em poden demanar el 90% d’impostos, em sembla bé. Jo ho dono tot, però no puc suportar veure gent patint i els polítics barallant-se i insultant-se.

-¿A quins polítics es refereix?
-
Parlo en general, a partir del que veus a la televisió a Espanya, als Estats Units, a França... Al llibre li vaig posar aquest títol, ‘El fin del principio’, perquè per a mi el principi d’aquest món nostre s’està acabant. Està començant la segona part. Els científics ens diuen que el planeta s’està escalfant i hauríem d’encarar les coses d’una altra manera o això es complicarà. Som la primera generació d’humans que té l’oportunitat de fer un món habitable. Jo no soc científic; soc un animaló sensible. De vegades, content, a estones una mica angoixat perquè al veí se li ha mort la mare i l’altre és a l'uci. Veus que a Alemanya hi ha 28.000 respiradors i a Espanya només 4.000, i penses: «¡Doncs jo pago impostos!». I davant això, faig poemes.

-Al llibre hi ha textos aromàtics i onírics, però també molt cabreig.
-He crescut en el món barceloní de la contracultura: ‘Makoki’, ‘El Víbora’... De quan als còmics se’ls deia tebeos. I la poesia pot ser dolça i encaramel·lada, o tenir mala llet. A mi m’agrada el poeta Manuel Vilas quan es posa brut i cabró, i Dylan quan sembla que escup. La poesia com una «arma carregada de futur», que té la capacitat de fer-te veure que estàs despert, que això no és el seu somni, que és la realitat.

-El llibre de poesia difícilment pot ser un objecte de masses. ¿Es veuria com a rapsode, buscant el cos a cos amb el ciutadà?
-
Sí, sense la guitarra, sense cantar, és clar que ho faria. M’ho han plantejat a l’editorial: «¿Tu llegiries poemes?». I sí, m’encantaria. Jo soc dels que van a les llibreries quan un escriptor presenta un llibre o fa una xerrada. Quan quedi clar això de les distàncies m’ho plantejaré. Anar a una llibreria, parlar una mica, llegir uns poemes, fer una ‘performance’... Sí, m’hi apuntaria. Ja he fet alguna cosa així en vídeo, llegint algun poema amb el mòbil.

Una fotografia del cantant barceloní. / RUBÉN MARTÍN

-Els poetes de vegades han envejat la projecció dels cantants i han agraït que hagin musicat els seus textos per donar-los a conèixer a audiències més grans. Vostè sembla que faci el camí invers amb aquest llibre.
.-
Tinc assumit que el públic de poesia és minoritari, i si tingués la intenció de vendre molt escriuria històries esgarrifoses, desenraonades, i utilitzaria un llenguatge dur, parlant de sexe, de vampirs... Podria fer-ho perfectament. Però jo vull escriure per omplir els meus dies, igual que quan llegeixo o faig concerts. Si som 10.000 o som 300... Per això Dylan segueix amb la seva gira interminable, perquè pensa: «¿On estaré millor que aquí?». L’altre dia veia el documental de la ‘Rolling thunder revue’, amb Joan Baez, i tenia una mirada de boig, però de boig feliç, i això mola. Jo quan veig fotos meves amb El Último de la Fila o Los Rápidos, jo estava sortit de mare sempre, perquè sempre he sigut així, perquè de la vida el que vull és la llum, no la foscor. L’altre dia, em va parar un guàrdia urbà i es va posar a cridar perquè devia haver fet alguna cosa malament amb el cotxe, no ho sé, i li vaig dir: «Escolti, sisplau, calmi’s...», i em va acabar mirant amb cara de «d’acord, potser m’he passat una mica». Si tinc l’oportunitat de pintar, de cantar amb la gent, jo soc feliç. No em vaig ficar en això per diners. Em guanyava molt bé la vida treballant en una multinacional de la publicitat, J. Walter Thompson, i vaig marxar perquè la música em podia més, i la recerca d’un món fantàstic. Aquí hi ha alguna cosa que t’arrossega. ¿Per què renunciar-hi? No es pot. És un regal dels déus.

-Així com els poemes del llibre fan referències a l’estat del món modern, les il·lustracions tendeixen a realitats mitològiques, de somni.
-
Sí, el surrealisme em té enganxat perquè és lliure. Els paisatgistes van deixar un llegat magnífic, però aquí un arbre és un arbre, i en el món surrealista, des de Dalí i els francesos, i Picasso en certs moments, et donen la punteta de la cua d’un cometa que t’agafa i et porta amunt. És un món de sorpresa. Com el d’Eduardo Arroyo. Gent que té aquesta capacitat de crear mons. Això té un mèrit enorme. Sorolla i Fortuny estan entre els meus preferits des de criatura, però els surrealistes tenen un plus per mi.

-El 3 de juliol publicarà ‘Acústico, acústico, acústico’, un disc i un DVD de la seva última gira. ¿Què va treure en clar d’aquesta tornada als escenaris reduïts?
-
Jo soc un expert en això: quan vaig començar amb Los Rápidos i després Los Burros i El Último de la Fila, tocàvem al Boira o al Karma. He fet de tot, tinc aquesta sort: també cantar al Camp Nou. El que no vull és ser a casa, ni sortir, dir «bona nit» davant 20.000 persones i agafar els diners i córrer. Ara estic fent un disc d’estudi i potser l’any que ve el puc publicar i sortir a la carretera. I si en lloc de fer vint concerts, n’he de fer cent, el meu grup i jo serem feliços.

-¿Podrem veure’l aquest estiu en concerts per a 400 o 800 assistents?
-
Això no, perquè mentre la gent hagi d’estar amb distàncies entre les cadires, o dins un cotxe, no ho vull fer. Amb tot el respecte per qui sí que ho faci, ¿eh? Quan la gent pugui estar asseguda normal, i saltant i ballant i abraçant-se, llavors entraré a sac i faré el que em deixin fer.