ICONA CONTRACULTURAL

Dennis Hopper, un tot terreny contra tota llei

El canal TCM estrena el documental 'Dennis Hopper, compañero de viaje' amb motiu del 10è aniversari de la mort del polifacètic i rebel artista

zentauroepp53560395 dennis hopper en taos en 1970200528135015

zentauroepp53560395 dennis hopper en taos en 1970200528135015

3
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Nick Ebeling devia una pel·lícula a Dennis Hopper. Quan només tenia 14 anys i era un aspirant a actor adolescent, Ebeling s’havia trobat amb el director i protagonista d’‘Easy rider (Buscando mi destino)’ al restaurant d’un hipòdrom de Los Angeles al qual solien anar els seus pares. «Vaig agafar totes les forces que vaig poder i em vaig acostar a parlar amb el meu ídol», explica a través de videotrucada. «Em va dedicar uns quants minuts, molt amable per part seva. La gent devia molestar-lo en tot moment».

Aquella trobada va ser inspiradora per a Ebeling, que aquell mateix dia va anar al famós videoclub independent Rocket Video per recuperar pel·lis de Hopper que no hagués vist. «El dependent va sortir del magatzem amb una maltractada cinta de VHS. La pel·lícula era ‘The last movie’, dirigida pel mateix Hopper. Jo ni tan sols sabia que hagués dirigit res. El que vaig veure allà em va canviar la vida per sempre. Va ser la pel·lícula que em va fer director».

A les altes muntanyes del Perú 

Després del fenomen ‘Easy rider’, Hopper va rebre carta blanca de l’estudi Universal per fer el que volgués amb un milió de dòlars. Va agafar els diners i va córrer amb el seu seguici a les altes muntanyes del Perú per rodar ‘The last movie’, una pel·lícula sobre l’impacte d’un rodatge de cine en les vides d’uns nadius sud-americans. L’havia coescrit amb Stewart Stern (‘Rebel sense causa’), però a l’hora de la veritat va passar bastant del guió i va improvisar a plaer. El desconcertant final va enfurismar Lew Wasserman, cap d’Universal en els setanta, que no va aconseguir convèncer Hopper per fer-lo més racional.

«Era una pel·lícula sobre Hollywood, un context que jo coneixia», diu Liebing. Alhora, però, la seva estructura era totalment diferent del que esperava. Desafiava totes les lleis. Al final no vaig arribar a tornar la pel·lícula al videoclub i vaig haver de pagar un munt de multes fa deu anys».

Divendres, dia 29, coincidint amb el desè aniversari de la mort de Hopper, TCM estrena la primera pel·lícula del nostre entrevistat: ‘Dennis Hopper, compañero de viaje,’ un repàs de la carrera de l’artista (amb totes les lletres: després recordarem per què) de la mà de l’enigmàtic Satya De La Manitou, que va conèixer Hopper als setanta i no se’n va separar en gairebé mig segle. «Era la seva mà dreta, el seu col·lega, el seu assistent, abans que a aquesta classe de personatges se’ls digués assistent. Un ‘hippy’, un ‘beatnik’, un mite en si mateix. Vam connectar pel nostre amor per ‘The last movie’. La diferència és que ell la va viure». A més de retre homenatge a Hopper, la pel·lícula celebra una amistat: «Una relació tan pròxima com la de Dennis i Satya no sol durar a Hollywood. Ningú té una feina com la de Satya durant quatre dècades».

L’home de les mil arts

Notícies relacionades

‘Dennis Hopper, compañero de viaje’ sembla, en principi, una crònica del rodatge del film maleït (una cosa que ja va explicar el documental ‘The american dreamer’, del 1971), però segueix més enllà en el temps: els anys d’alcohol i ostracisme a mitjans dels setanta; els grans papers de Hopper a finals d’aquella dècada, a ‘El amigo americano’, per exemple («Wenders li va deixar portar la seva pròpia roba perquè era perfecta»), o el seu gran retorn a la direcció amb ‘Caído del cielo’ el 1980. «Hopper només hi anava a actuar. Al final, però, el van elegir com a director, va reescriure el guió en un cap de setmana i va fer un gran film rock».

Ebeling també és fan de  ‘Colors de guerra’, però de les pel·lícules dirigides per Hopper en els 90 (entre les quals, ‘Llavis ardents’) prefereix no saber-ne res. «Les bones són les quatre primeres», afirma. «Després es va convertir en un director diferent. Quan va arribar a la cinquantena, però, va demostrar ser un gran pintor. No conec ningú com ell: actor que deixa empremta en cada dècada, director que canvia el cine independent, fotògraf memorable en els seixanta, pintor a reivindicar... De debò, era algú únic. Sempre serà el meu ídol».

Temes:

Documentals Cine