Mor Hermeto Pascoal, «el bruixot» de la música brasilera

El món era per a Pascoal una gran caixa de ressonància. Des de petit, quan creixia en un poble de l’estat d’Alagoas, sentia música en tot el que l’envoltava. «Em construïa flautes amb canyes, instruments de percussió. Era una meravella tocar amb els animals del camp. Perquè tots els animals són musicals». Pascoal va començar tocant l’acordió en un grup familiar que animava les festes del seu poble, però en els seus discos i concerts podia sonar de tot: des d’una tetera a un porc, com el que va ficar a l’estudi de gravació quan va donar forma a «Slaves Mass», un disc dedicat als esclaus que va gravar als Estats Units als anys setanta.

Després de destacar com a acordionista de música popular, a finals dels anys 50 es va mudar del nord rural del Brasil a Rio de Janeiro, on es va unir al grup del percussionista Airto Moreira, Quarteto Novo, una banda capital en la barreja de músiques populars del Brasil i el jazz que va acompanyar estrelles del seu país com Edu Lobo. A través de Moreira, el músic albí va viatjar als Estats Units, on va gravar els seus primers discos com a líder i va entrar en contacte amb Miles Davis. Fascinat per les seves composicions, per al disc ‘Live-Evil’, publicat el 1971, el trompetista nord-americà va voler gravar una dotzena de peces de Pascoal, tot i que en va acabar incloent només tres. El seu nom no apareix en els crèdits de l’àlbum de Davis, però el prestigi d’Hermeto Pascoal ja havia arribat al circuit internacional i a partir de llavors molts músics nord-americans de jazz van gravar composicions seves.

Notícies relacionades

Jordi Clos: mig segle divulgant els secrets de l’antic Egipte

Pop agredolç i esplendor exòtica

El reconeixement que va aconseguir als Estats Units li va permetre tornar al Brasil i desenvolupar la seva carrera a la seva manera, mantenint la seva independència artística. Pascoal va aixecar una obra incomparable, profundament arrelada en les músiques tradicionals del seu país i alhora molt lliure. Compositor infatigable, es va proposar reptes com el d’escriure 366 cançons, una per cada dia de l’any –també per als anys de traspàs–, que el 1997 va publicar en forma de llibre de partitures sota el títol ‘Calendário do Som’, perquè tothom tingués la seva cançó d’aniversari. Aquesta mateixa exuberància es traduïa en concerts imprevisibles i exigents –tocar la música del gegant albí estava a l’abast de pocs– que alhora eren autèntiques festes.

Quan Pascoal i la seva banda pujaven a l’escenari, o baixaven d’improvís a la platea per barrejar-se amb el públic, com li agradava fer sovint, feia la sensació que podia passar qualsevol cosa. «Quan veig altres músics que toquen obligats a seguir un repertori penso que en algun moment segur que es moren de ganes de tocar una altra cosa. I acaben tocant sense ganes», deia dies abans del seu concert a Barcelona el 2013. «Nosaltres no. Tenim un guió, però improvisem molt. ¡De vegades els espanto, perquè faig coses que no s’esperen!». Actiu fins a l’últim moment, Hermeto Pascoal va estar de gira per Espanya aquest estiu. Estava previst que actués al novembre al Festival de Jazz de Barcelona, que el va portar per última vegada a la ciutat el 2022.