Un tresor fotogràfic, en perill

Una gran desgràcia amenaça Barcelona si abans d’un any, perquè la data límit és el setembre del 2026, no troba una casa nova l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC). Les obres d’actualització del recinte de l’Escola Industrial de Barcelona, un projecte lloable per poc que se sàpiga la positiva transformació que comportarà per a l’Esquerra de l’Eixample, tenen el que als prospectes dels medicaments s’adverteix com un efecte advers.

L’IEFC, que ocupa una petita porció d’un dels edificis, s’ha de mudar i, ja se sap, si en aquesta ciutat no és senzill per als veïns trobar pis, encara ho més molt menys per a una escola com aquesta, que va néixer fa mig segle sense ànim de lucre i que, per tant, un lloguer podria forçar-ne la desaparició d’aquí un any. Insistim-hi, seria una desgràcia ¿Per què? Potser amb algun exemple s’entendrà més bé.

De l’IEFC en surten cada any graduats en tota aquesta varietat d’oficis que d’una manera o altra estan vinculats a la fotografia. Amb 15 persones de plantilla fixa i mig centenar de professors que imparteixen classes aproximadament a 400 estudiants, l’institut també ofereix cursos d’iniciació, tallers de cap de setmana, estudis online, etcètera.

El ventall de lliçons per sortir titulat de l’IEFC és amplíssim. I no es limita només a les diverses especialitats que es poden portar a terme rere el visor d’una càmera (publicitària, experimental, analògica), sinó que també s’hi formen els experts en treball de laboratori i en el domini dels diferents programes d’edició per ordinador. I, a més, l’IEFC és un centre mestre en un aspecte mai prou aplaudit, el de les tasques d’arxivament, o, dit d’una altra manera, la lluita contra la desmemòria. És aquest últim capítol el que serveix amb safata l’exemple abans promès.

Fa tres anys, l’IEFC va ser notícia perquè s’hi va presentar el resultat dels set anys de treball que va portar a terme una fundació per rescatar els fons de Fototipia Thomas, una empresa que el 1889 es va instal·lar als baixos del número 293 del carrer de Mallorca, perquè s’estaven disgregant i venent al millor postor en tota mena de subhastes. Els més de 25.000 negatius de la col·lecció Thomas eren un retrat formidable del passat col·lectiu i la seva venda al detall equivaldria pràcticament a trossejar una obra mestra d’El Prado i que cada comprador se n’emportés un centímetre quadrat a casa. Val la pena endinsar-se, doncs, en l’apartat de col·leccions de la web de l’IEFC, perquè és una de les maneres d’entendre la magnitud de la catàstrofe que es pot produir d’aquí un any; és a dir, la possibilitat que s’interrompi la brillant trajectòria d’aquest institut i de tot el que ha fet des de 1972 per aquesta ciutat.

A la web del recinte, a disposició de la curiositat de qualsevol, hi ha un aperitiu de la col·lecció Thomas, i de la d’Esteve Terradas (1883-1950), i de la de Francesc Boada (1885-1969), i de la de Rafael Areñas (1883-1938), i de la d’Antoni Arissa (1900-1980), i de la de... La llista és força llarga. Vagin-hi i ja ho veuran. Els fons que atresora l’IEFC fan caure d’esquena pel volum que té, més de 800.000 imatges. Vaja, un retrat en alta definició del passat. A això s’hi ha d’afegir una col·lecció de més de 7.000 llibres de fotografia, que es diu aviat, i, per descomptat, s’ha d’esmentar sobretot el llegat que va deixar Miquel Galmes (1937-2015), fundador de l’IEFC fa 53 anys, que va deixar en herència un conjunt de peces amb què, segons l’actual director de l’institut, Josep Maria de Llobet, fins i tot es podria armar un museu de categoria.

Difícil de reubicar

El que menys es podia esperar De Llobet fa dos anys quan va accedir al càrrec era haver de bregar amb el conflicte immobiliari que ara l’amoïna, i que li passés precisament a ell, que com a fotògraf té en el currículum dues magnífiques aproximacions a la crisi de l’habitatge i al càncer de la gentrificació que pateix Barcelona.

¿Hi ha cap solució a l’horitzó? L’Escola Industrial va donar empara a l’IEFC quan va néixer com a projecte, el 1972, i a més ho va fer d’una manera altruista que no s’ha interromput mai. No li ha cobrat mai lloguer per l’espai que ocupa en una porta lateral de l’antiga residència d’estudiants. De Llobet és conscient que el projecte de reforma és un projecte de ciutat i que les obres previstes no deixen marge perquè l’IEFC mantingui la tasca educativa i cultural en aquesta adreça postal.

Notícies relacionades

De Barcelona a Cuba en vaixell noucentista

Els patis ocults més virals

No és senzill trobar al mercat de lloguer els gairebé mil metres quadrats que necessita per sobreviure, amb la condició, a més, que ha de tenir almenys un sostre alt per muntar l’estudi de treball i una sala per reacomodar el laboratori de revelatge.

De competir en aquest mercat l’IEFC no ho pot fer ni amb el que paguen els supermercats de 24 hores. Per aquesta raó reclama ajuda a la Diputació, que ha recollit en part el desafiament i s’ha posat en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona.