25 maig 2020

Anar al contingut

CULTURA DE QUARANTENA

Els llibres per al confinament de Carlos Zanón, Marta Sanz, Irene Solà...

Deu escriptors recomanen lectures en les quals refugiar-se del coronavirus i comparteixen com estan passant la quarantena a casa seva

Anna Abella

Els llibres per al confinament de Carlos Zanón, Marta Sanz, Irene Solà...

Buscar refugi en un llibre durant el confinament pot ser una bona manera d’evadir-se una estona de l’amenaça del coronavirus. Deu escriptors, des de casa seva, disseminades per mitja geografia nacional i més enllà,  recomanen una lectura dins la qual arrecerar-se durant aquests dies incerts i accepten compartir com estan trampejant aquesta necessària i obligada quarantena. Ells són Carlos Zanón, Irene Solà, Manuel Baixauli, Rosa Ribas, Marta Sanz, Agustín Fernández Mallo, Care Santos, Maria Climent, Juan Gómez-Jurado i José Luis Correa.  


CARLOS ZANÓN

«A mi m’agrada estar tancat amb els meus llibres, la meva música, a la meva bola. Però, és clar, això és molt boig», constata Carlos Zanón confinat a casa seva, a Barcelona. L’autor de novel·les com ‘Taxi’ (Salamandra) i ‘Yo fui Johnny Thunders’ (RBA) i del retorn del Carvalho de Vázquez Montalbán –‘Problemes d’identitat’ (Columna / Planeta)– té «la sensació que tothom està en una presó». «La sensació que no puc agafar un tren o un cotxe i tocar el dos d’aquí em fa una mica mal de cap. Intento concentrar-me, però per escriure és difícil. Les meves novel·les sempre juguen amb el moment en què estan escrites i ara no tinc ni idea de què va això del present», confessa el també comissari de la BCNegra.

Zanón recomana MERIDIÀ DE SANG, de Cormac McCarthy (Labutxaca / Literatura Random House i Debolsillo): «És un llibre portentós en com està escrit, en els personatges, en l’alè de la narració, en l’aspecte tan subversiu de la maldat, de la violència lluny de la civilització pels civilitzats. Sembla escrit des de qualsevol època. Un dels seus personatges, el jutge Holden, és clarament l’Ahab sense barco, és el Brando fent de Kurtz. Una barbaritat de llibre».

Carlos Zanón, el gener passat, a la BCNegra / FErran nadeu


IRENE SOLÀ

Irene Solà, autora de la celebrada ‘Canto jo i la muntanya balla’ (Premi Llibres Anagrama 2019, també traduïda al castellà), passa el confinament al poble de Malla, a la comarca d’Osona. «Soc a casa, amb el meu company, amb moments de preocupació i moments en què costa assimilar tot el que està passant, procurant llegir, escriure, veient cine, cuidant-me i cuidant la meva gent... Desitjant que quan tot això s’acabi fem un esforç per reprendre, disfrutar, potenciar i cuidar la cultura. I amb moltes ganes de tornar als carrers, als bars i a les muntanyes».  

Solà recomana: LAS COSAS QUE PERDIMOS EN EL FUEGO i NUESTRA PARTE DE NOCHE, de Mariana Enríquez (Anagrama): ‘Las cosas que perdimos en el fuego’ són contes de l’autora argentina, contes despreocupadament de terror, i ara, molt més que contes de terror. I si algú els prova i en vol més, o si prefereix una novel·la molt llarga on submergir-se durant la quarantena, Mariana Enriquez acaba de publicar ‘Nuestra parte de todo’ (Premi Herralde 2019), una novel·la punxant, especial i immensa, per la qual nedar durant moltes hores». 

Irene Solà, l’any passat a Barcelona / Asli yarimoglu


MANUEL BAIXAULI

Sobre el seu confinament, des del seu poble natal, Sueca, a prop de València, Manuel Baixauli afirma tenir «una sensació estranya». «Pensava que podria fer algunes d’aquelles coses que sempre vas postergant. La realitat, però, és que no paro de fer tasques de la casa i coses amb els fills i amb prou feines tinc temps de veure, a la nit, una pel·lícula. Llegir, poc. D’escriure, gens ni mica», admet l’autor de la recent ‘Ignot’ (Periscopi) i de la premiada ‘L’home manuscrit’ (Proa). 

Baixauli recomana:  UN TIEMPO PARA CALLAR / UN TEMPS PER CALLAR, de Patrick Leigh Fermor (Quid Pro Quo / Elba): «És un llibret, exquisidament editat en català per Quid Pro Quo, que relata, a través de l’experiència personal, el pas de l’autor per diversos monestirs d’Europa. A partir de les rutines estrictes dels monjos i de la descripció dels llocs, transmet una calma i una espiritualitat que impregnen el lector –tant li fa que sigui religiós o no– i que, crec, va molt bé en temps com els que patim».  


ROSA RIBAS

«Miro la primavera des de la meva finestra i lluito per avançar en l’escriptura, cosa que, a poc a poc, vaig aconseguint», explica des de casa seva, a Frankfurt, on viu des de fa gairebé 30 anys, Rosa Ribas. No obstant, l’autora de la recent ‘Un afer massa familiar’ (Capital Books / Tusquets), nascuda al Prat de Llobregat, assumeix: «Com a molts, el confinament m’ha mostrat la fal·làcia de la fantasia del temps il·limitat per llegir i llegir... Aquests dies costa concentrar-se. Per això estic llegint i rellegint obres breus, intenses, absorbents, com ‘De noche, bajo el puente de piedra’, de Leo Perutz». 

Ribas recomana: DE NOCHE, BAJO EL PUENTE DE PIEDRA, de Leo Perutz (Libros del Asteroide): «És una novel·la meravellosa. Leo Perutz, amb la seva enorme capacitat de fabulació i amb un llenguatge que sembla fluir sense esforç, té aquella gràcia especial dels narradors centreeuropeus de convertir els lectors en oients d’un gran conte, com si ens parlessin a l’orella i estiguéssim llegint amb els ulls tancats. És una de les històries d’amor més boniques que he llegit i, a més, transcorre a Praga. ¿Què més es pot demanar?». 

Rosa Ribas, el setembre passat a Barcelona / maite cruz


MARTA SANZ

Marta Sanz, que la crisi del coronavirus va agafar a l’inici de la promoció de ‘Pequeñas mujeres rojas’ (Anagrama), espera que la seva nova novel·la «superi hibernacions i confinaments». Des de casa seva, a Madrid, explica que passa la quarantena «intentant descansar». «Però no ho aconsegueixo –assumeix–. He establert rutines alimentàries, gimnàstiques, higièniques, televisives, lectores, escriptores i de contactes afectius i professionals. Tiro a la meva gata una piloteta blava i m’havia proposat que aquesta experiència fructifiqués en alguna cosa creativa. Però, en realitat, no ho aconsegueixo: per molt que busqui l’entreteniment, el sentit de l’humor o aquesta profunditat que ens reconcentra i ens fa oblidar-nos del que ens envolta –com a les sàvies despistades–, la malaltia resulta per a mi molt invasiva. No és inspiradora, sinó paralitzant. No trobo el to per parlar: ¿apocalíptic?, ¿festiu?, ¿de bon rotllo?, ¿patètic?, ¿zen? Intento prendre-m’ho amb calma, però en realitat estic desitjant que torni l’autèntica primavera per abraçar les persones que estimo, disfrutar de les coses trivials. I naturalment cada vespre a les vuit en punt surto a aplaudir. És imprescindible».

Sanz recomana: REWIND, de Juan Tallón (Anagrama): «És una novel·la sobre el dol, la capacitat de fer memòria i la vivència de la felicitat com a miratge. Un llibre, d’estranya melancolia, que parla de com els éssers humans tirem endavant després de l’ensorrament. Les veus dels personatges tramen una tela harmoniosa entorn de la modificació de la vida després d’uns fets terribles. Un llibre meravellós».


AGUSTÍN FERNÁNDEZ MALLO

Assegura Agustín Fernández Mallo, autor de ‘La trilogía de la guerra’ (Seix Barral), que el confinament, a casa seva, a Mallorca, no ha canviat excessivament la seva quotidianitat. «Quan estic a casa faig el mateix que abans. El que sí que ha trastocat són les conferències i els tallers amb què els autors solem sobreviure i que ara per a mi s’han tallat en sec. I fora d’això, acostumo a aplicar la dita que davant d’una situació absurda has d’esmolar la creativitat. Així que estic escrivint molt i em dedico a acabar projectes que tenia començats, com les set cançons que he llançat a la xarxa amb la meva dona, Pilar Rubí. El que tinc clar és que això ho canviarà tot, com ho va fer l’11-S, que no només va transformar la geopolítica sinó la manera de fer art i ficcions», informa Elena Hevia.

Fernández Mallo recomana:  PEQUEÑO MUNDO ILUSTRADO, de María Negroni (Wunderkammer): «És un llibre construït com un gabinet de curiositats, com una enciclopèdia personal, amb entrades breus que es van fixant en detalls tant de ficcions, objectes o fets històrics que es concreten en nines automàtiques, relats de Borges o un aspecte de ‘Ciutadà Kane’. És un llibre perfecte per a un moment com aquest, en què estem reclosos, perquè m’està portant a milers de quilòmetres. És alhora un llibre erudit i entretingut». 

Agustín Fernández Mallo, fa un parell d’anys a Barcelona / xavier gonzález


CARE SANTOS

«Feia un any i mig que no parava, l’estiu passat no vaig tenir vacances, així que m’he pres aquests dies com una oportunitat per calmar-me, tot i que no ho aconsegueixo del tot», confessa Care Santos, que ha vist ajornat el llançament de la seva nova novel·la, ‘Seguiré els teus passos’ (Columna; en castellà, a Destino), una de les novetats previstes del pròxim Sant Jordi, incert i insòlit. «Estic llegint molt, rebaixant la muntanya de llibres pendents. Necessito llegir. Llegir és el que em fa més feliç i en aquests temps de realitats tristes, els llibres ens salven. Els necessitem més que mai. A més, estic escrivint una novel·la amb la qual anava amb retard i fent vídeos de píndoles poètiques a les xarxes: dos poemes cada dia, un en castellà i un altre en català. Disfruto molt amb això perquè sempre he sigut bona lectora de poesia i així puc compartir aquesta passió», explica des de casa seva, a Mataró, l’autora de ‘Mitja vida’ (Premi Nadal 2017)

Santos recomana:  LA PEDRA LUNAR / LA PIEDRA LUNAR, de Wilkie Collins (La Magrana / Alba Editorial): «Wilkie Collins no em falla mai. Els seus llibres són gruixuts, ideals per a qui té hores per llegir, personatges molt ben dibuixats i trames complexes, sempre amb un punt de misteri i originalitat. La trama de ‘La pedra lunar’, la primera novel·la de detectius de la literatura, diuen, gira entorn d’una presumpta pedra màgica originària de l’Índia, quan era colònia britànica. És una lectura divertida, àgil i deliciosa, amb personatge que és un majordom molt anglès, molt enfadat i que llegeix ‘Robinson Crusoe’ com si fos la seva Bíblia particular. És a dir, que conté una bona dosi de sentit de l’humor». 


MARIA CLIMENT

Maria Climent viu el confinament a la seva Amposta natal, on ha tornat fa un mes. «Ho porto bé i malament. Bé, perquè ara per ara no em fa mal res i no em falta de res i fa dues setmanes que vaig amb ‘leggings’. Malament, perquè la meva única vida social és la meva mare. I gràcies, i amb molta honra. Comparteixo casa amb ella per fer-nos companyia en aquestes hores greus. Potser no m’esperava una tornada tan brusca al poble, però ¿qui controla res, d’aquesta sonada vida? Jo, no». L’autora de la celebrada ‘Gina’ (L’Altra Editorial / Alfaguara) constata que tampoc li ha canviat gaire la rutina, ja que ja treballava des de casa i per internet, ja que també és ‘community manager’. «De fet, aquests dies he tingut encara més feina perquè els meus clients anaven bojos per canviar el contingut de les xarxes. És a dir, vida normal, si no fos perquè a la meva jornada laboral hi afegeixo tota la psicosi de la pandèmia i la sobreinformació».

Climent recomana: DOCTOR PORTUONDO, de Carlo Padial (Blackie Books): «La butaca des de la qual m’asseia a esperar el meu torn oferia unes vistes panoràmiques a la desesperació humana bastant espectaculars». «Una frase d’una novel·la que sembla un documental i que podria descriure el panorama actual del país. Bé, del món. Si en aquests dies de merda necessitem alguna cosa és trobar algú més angoixat que nosaltres i, si pot ser, que ens faci riure. Aquesta persona és Carlo Padial, un neuròtic brillant capaç de frases com ‘abans de rendir-te, mira al teu interior. Després rendeix-te’. Aquí narra la seva relació amb el doctor Portuondo, ‘un psicoanalista cubà exiliat a Barcelona que cridava als seus pacients, jurava en nom de Freud i bevia Johnnie Walker’. Crea un món on el seu ridícul el sents a tu, i el seu absurd i les seves neures. I aconsegueix transmetre una desolació vitalista on entendre’s i aprendre a riure’s d’un mateix és la base de totes les coses per intentar trobar cert encant en aquesta cosa absurda que és l’existència». 


JUAN GÓMEZ-JURADO

«Estic llegint tot el que puc, i intentant deixar el cap al seu lloc. ¡No està sent fàcil en aquests dies difícils!» explica des de casa seva, a Madrid, Juan Gómez-Jurado, autor de ‘thrillers’ supervendes com ‘Reina roja’ i ‘Loba negra’. 

Gómez-Jurado recomana: TRILOGÍA ‘LA TIERRA FRAGMENTADA’, de N.K. Jemisin (Nova): «Estic acabant ‘El cielo de piedra’, la tercera part d’aquesta trilogia, i és absolutament brillant. Ningú havia aconseguit guanyar tres premis Hugo consecutius i em sembla meravellós que hagi sigut amb aquesta obra. Jemisin reflexiona sobre racisme, esclavitud i condició humana amb un rerefons mediambiental i, a més, té una meravellosa habilitat per crear personatges complexos en contextos totalment nous. Ciència-ficció interseccional en el seu contingut i espectacular en el seu imaginari. Totalment recomanable». 


José Luis Correa, el gener passat a la BCNegra / jorge gil

JOSÉ LUIS CORREA

Per al canari José Luis Correa, creador de la sèrie negra del detectiu Ricardo Blanco, l’última entrega del qual, ‘Las dos Amelias’ (Alba Editorial), va presentar en la passada BCNegra, el confinament, a casa seva, a Las Palmas, «està sent estrany». «Res és el que hauria de ser. Podria dir que em resulta insuportable i, no obstant, l’estic portant bastant bé. ¿Serà una mena de síndrome d’Estocolm? Després d’atendre els correus dels meus estudiants de la universitat, em consagro a allò a què normalment no dedicava tant temps: llegir, veure pel·lícules antigues, desempolsegar una bicicleta estàtica que ni recordava que tenia, jugar als jocs d’infància que només necessiten paper i llapis. Fins i tot esmorzo a casa, abans ho feia a la cafeteria de la facultat, amb calma i delit», explica. «D’altra banda –afegeix–, quan tothom et repeteixen diàriament que és un bon moment per escriure una novel·la de principi a final, amb prou feines puc conjuminar breus paràgrafs de qualsevol manera He descobert veïns que ni tan sols sabia que tenia, a l’hora dels aplaudiments de les set a les Canàries. I, sobretot, penso. Un s’adona que passa la vida corrent cap enlloc amb les hores comptades i ara es dedica a reflexionar sobre la diferència –permeti-se’m la referència a José Luis Cuerda– entre què és el contingent i què, el necessari».  

Correa recomana:  SÁNCHEZ, d’Esther García Llovet (Anagrama): «La Nikki i el Sánchez, dos personatges marginats i marginals que es reuneixen per vendre un llebrer a una mafiosa que manipula curses per pagar els deutes de joc del protagonista que dona ‘cognom’ a la novel·la, recorren, a tall de ‘road movie’, l’extraradi de Madrid sota la pluja d’estrelles de Sant Llorenç: ‘Quina nit tan exòtica aquesta; tan llarga, tan frondosa, tan animal’. Topen amb tot tipus de personatges que estan a punt de morir o de matar-los. Ens descobreixen un món que sembla que ningú vol veure, aquell que un amaga sota de l’alfombra quan arriben les visites. És una trama desenraonada i boja, de ritme bategant, frases curtes i punyents que embolcallen i atrapen el lector com aquesta: ‘Amb el temps em passa sempre com amb els diners, quan em poso a perdre’l el perdo tot’».