¿Què passarà si no se celebra el Festival de Canes pel coronavirus?

Spike Lee havia sigut elegit president del jurat de l’edició del festival de Canes del 2020, que s’havia de celebrar entre el 12 i 23 de maig. Va ser la primera dada revelada pel departament de premsa del festival més important del món, ja que és el que marca la tendència per al que queda d’any cinematogràfic, des del maig fins a principis de l’any següent, quan es van estrenant les pel·lícules candidates als Oscars.

No era una notícia fútil: Spike Lee era el primer president afroamericà del jurat en tota la història del festival francès. El director de ‘Malcolm X’, guardonat amb el Gran Premi del Jurat en l’edició del 2018 per ‘Infiltrado en el KKKlan’, es mostrava molt content, tot i que la seva relació amb el certamen no sempre ha sigut tan bona. Durant anys va circular el rumor, convertit gairebé en llegenda urbana, que en l’edició del 1989, quan va presentar una de les seves millors obres, ‘Haz lo que debas’, havia manifestat obertament el seu disgust per no guanyar la Palma d’Or –se la va endur el primer film de Steven Soderbergh, ‘Sexe, mentides i cintes de vídeo’– comentant que portava gravat en un bat de beisbol el nom del president d’aquell jurat, Wim Wenders, i que si se’l trobava cara a cara ja podien suposar la utilitat que donaria al bat.

Així és Lee, que pot quedar-se sense presidir el festival que tant estima i que tant odia. Tot el món relacionat amb el cine als cinc continents, productors, directors, intèrprets, distribuïdors, compradors, exhibidors, periodistes, crítics, cinèfils i espectadors en general, està sempre pendent de la celebració de Canes. És el gran esdeveniment. La gran alfombra vermella. El millor aparador possible. Cap altre festival pot competir amb el que dirigeix Thierry Frémaux. Qualsevol film, per petit que sigui, presentat a la Secció Oficial o a les altres tres seccions –Un Certain Regard, la Quinzena dels Realitzadors i la Setmana de la Crítica–, té un potencial de 700 possibles compradors pel sol fet de presentar-se a Canes. Tots hi volen ser. A més, el Marché du Film, el poderós mercat internacional que es realitza en paral·lel al certamen, mou munts de cites, compres, vendes, contactes i acords de finançament per a projectes venidors; milers d’agents, venedors, distribuïdors, observadors i programadors d’altres festivals (12.500 participants en l’edició del 2019 procedents de 121 països). Si desapareix aquest any, el desastre per al següent és evident.

Des de fa anys, a més, marca tendències pel que fa a estils, gèneres i nacionalitats. El ‘boom’ del cine asiàtic que va començar als anys 90 no hauria tingut el mateix efecte sense la caixa de ressonància que és Canes. El mateix podríem dir del cine romanès, que fa una dècada va cotitzar ben alt gràcies a la Palma d’Or aconseguida pel film ‘44 meses, 3 semanas, 2 días’ el 2007. Canes ha llançat Jim Jarmusch; ha coronat David Lynch, els germans Coen i Soderbergh –també el cine independent nord-americà li deu molt al festival–; ha ratificat en dues ocasions el cine social de Ken Loach; ha sigut un aparador internacional modèlic per a Pedro Almodóvar, i no podem oblidar que la marxa triomfal de la producció sud-coreana ‘Paràsits’ va començar, precisament, en l’anterior edició del certamen francès i va acabar en l’última entrega dels Oscars, en què va tancar el cercle virtuós perfecte.

Un sotrac molt important

Els responsables del festival han anunciat que aquest any, a causa de la crisi sanitària i econòmica provocada pel Covid-19, en retarden les dates fins a finals de juny o principis de juliol. Si no es fes, suposaria un sotrac important per a tots els estaments del món cinematogràfic. ¿Què passaria amb les pel·lícules ja seleccionades o preseleccionades? Tenint en compte la importància de ser a Canes, ¿esperarien alguns productors l’edició de l’any que ve, deixant els films al congelador, el que això suposa de frenada econòmica per a posteriors projectes? Si no van a Canes, l’opció és la Mostra de Venècia –que en els dos o tres últims anys s’ha convertit, pel que respecta a la selecció del cine nord-americà, en l’avantsala dels Oscars–, però que alguns films i cineastes habituals al festival francès anessin a l’italià suposaria un cop dur per als interessos de Canes. Pel que fa al Marché du Film, ja ha anunciat la creació d’un mercat virtual pugui fer-se o no en termes físics.

D’altra banda, l’ajornament fins a començaments de l’estiu tampoc sembla la millor de les opcions. L’estrena immediata en sales d’algunes de les pel·lícules projectades durant el festival es veuria tapada per l’allau de títols estiuencs: el juliol, l’agost i el setembre gairebé mai han sigut els mesos més propicis per estrenar pel·lícules de Canes. A més, fins que Frémaux no faci públics els films seleccionats, la resta de festivals internacionals que venen darrere (Venècia, Sant Sebastià o Locarno, a més de Karlovy Vary, que coincidiria en dates ja que està programat entre els dies 3 i 11 de juliol) no tindran gaire clar, i amb poc marge de maniobra, quines pel·lícules quedaran alliberades més enllà de les que no arribin a temps per a Canes. Aquesta és una altra dada que cal tenir en compte. No només ha parat l’exhibició a causa de la pandèmia, també ho han fet els rodatges i el treball de postproducció d’aquelles pel·lícules ja filmades. ¿Quines estaran disponibles realment en els pròxims mesos?

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

A hores d’ara, Canes hauria de tenir pràcticament tancada la seva programació. La roda de premsa en què anuncien el 90% de títols seleccionats és a mitjans d’abril. Per lògica, aquesta roda de premsa es farà ara a principis de juny. ¿Esperarà tothom fins aquesta data? ¿I si la crisi s’allarga encara més i Canes no pot celebrar-se? ¿Què passarà amb totes aquestes pel·lícules fins ara bloquejades? Tot i que no s’havia confirmat res, sonaven títols de cineastes bastant habituals a Canes com Paul Verhoeven (’Benedetta’), Léos Carax (’Annette’), Sofia Coppola (’On the rocks’), Wes Anderson (’The french dispatch’), Ben Wheatley (’Rebecca’), Bruno Dumont (’Per un demi-clair matin’), François Ozon (’Eté 85’), Nanni Moretti (’Tre piani’) i Woody Allen (’Rifkin’s Festival’), amb uns quants a la recambra en funció de si estaran a punt o no –‘Mank’, de David Fincher; ‘Blonde’, d’Andrew Dominik; ‘Tenet’, de Christopher Nolan– i alguns de molt improbables com la nova versió de ‘Dune’ a càrrec de Dennis Villeneuve, l’estrena nord-americana de la qual no està prevista fins al desembre que ve.

D’aquí la importància de Canes. Del fet que se celebri o no en depèn –abundants perdudes econòmiques al marge– tot el que queda de temporada cinematogràfica més enllà dels ‘blockbusters’, ‘Star wars’, James Bond i altres títols que no necessiten Canes tot i que moltes grans produccions hollywoodianes s’hi han presentat o publicitat en gran aprofitant el desplegament informatiu que es produeix any rere any al festival de la Costa Blava.