Juan Solanas ('La ola verde'): «No hi ha marxa enrere en l'ascens revolucionari de la dona»

El 2018, el Senat argentí va rebutjar l’aprovació de la llei de l’avortament per setena vegada. Milers de dones van sortir al carrer per defensar els seus drets, convertint la seva reivindicació en un clam popular. Juan Solanas (fill del també director i senador activista Pino Solanas), va agafar la seva càmera i va començar a gravar aquell moment històric i el va utilitzar per parlar de les conseqüències de l’avortament clandestí. El resultat és ‘La ola verde (Que sea ley)’ un documental d’urgència tan polític i reivindicatiu com capaç d’insuflar força inspiradora, que arriba aquest divendres als nostres cines

¿Quan va començar a interessar-se per les conseqüències de l’avortament il·legal al seu país?

La meva família s’havia exiliat a França quan era petit, perquè, si no, ens mataven, i jo em vaig criar allà. Cap a l’any 2000 em van explicar que una dona argentina havia mort a causa d’un avortament clandestí i, des de la meva ignorància, creia que era una cosa que s’havia superat ja. Així que vaig prendre consciència de la situació i vaig començar a investigar per realitzar el guió de la meva primera pel·lícula, ‘Nordeste’, la història d’una mare soltera en condicions molt precàries que es quedava embarassada i decidia interrompre el seu embaràs. Diguem que, des d’aquell moment, el meu cine ha anat lligat a aquest tema.

¿I què li va fer embrancar-se en ‘La ola verde (Que sea ley)’?

Vaig començar a seguir obsessivament l’aprovació del projecte de llei el 2018 i em va semblar que la tasca que estava duent a terme el moviment per l’avortament legal, segur i gratuït era molt important. I vaig tenir la necessitat irracional de sortir al carrer a filmar-ho. Vaig pensar que, si tirava endavant la llei, hauria sigut un treball estimulant, tot i que innecessari, però no va ser així, així que aquelles imatges van cobrar un altre valor de lluita i resistència.

El documental s’endinsa en l’esperit combatiu de la marea verda als carrers, també al Parlament amb els partidaris i detractors i, per acabar, se centra en entrevistes a víctimes d’avortaments il·legals que van aconseguir sobreviure o, en el seu defecte, en familiars que van haver de patir la mort dels seus éssers estimats en condicions infrahumanes. ¿Com va organitzar tot aquest material?

Abans de res, és un documental militant, però no és un pamflet, això era molt important. Jo tenia la convicció que, reflectint la veritat, n’hi havia prou i sobrava. Així que em vaig llançar a registrar aquesta realitat acostant-me a tots els bàndols, també als focus de resistència. Tenia una sèrie de capítols clars: creença, militància, feminisme i hipocresia i doble moral, perquè hi ha molt d’això, i és insuportable. Després vaig afegir els pro vida i l’últim apartat, realitat, que corresponia amb els testimonis, em vaig adonar que funcionava millor integrant-lo dins de la narració, disseminant les confessions al llarg del metratge.

Impressiona molt que bona part dels metges deixin morir les pacients perquè s’han intentat practicar un avortament.

Suposo que es tracta d’un problema de formació, d’un concepte absolut de la vida. Però en el fons té a veure amb el patriarcat, que per mi és una manera d’entendre el poder. Una manera violenta i fatxa d’imposar la voluntat. I el metge, en aquests casos, té molt poder.

Però estan condemnant a morir una persona.

Matant i torturant, sí. A França, una amiga m’explicava que quan l’avortament estava prohibit abans de 1972, un metge li va dir: «Tu et vas obrir de cames, vas disfrutar, i ara patiràs, no et posaré anestèsia, fote’t». Paraula més, paraula menys, és el que diuen els metges argentins el 2020. Crec que aquesta actitud va molt més enllà de la fe que es pugui tenir.

Notícies relacionades

'La ola verde (que sea ley)': activisme amb cor

¿Val la pena?

¿Què li sembla el retrocés ideològic en el tema de les llibertats a causa de l’avenç de la ultradreta?

En aquests últims cinc anys hem assistit a un ascens revolucionari de la dona lluitant per la igualtat. I no hi ha marxa enrere. Un fill de puta com Weinstein no té cabuda en aquesta societat. Però com passa en la natura, tota acció causa una reacció. He llegit declaracions d’homes i dones de VOX que m’han deixat parat. Em sembla com el túnel del temps directe a la pitjor època. Per això mai s’ha d’oblidar d’on venim per no permetre que mai ningú posi en dubte els drets que hem adquirit.