Perich, l'inèdit nen de l'escola de cures

«Ateu militant», deia Jaume Perich que «la religió serveix per ajudar-nos a resoldre una sèrie de problemes que no tindríem si no existís la religió». Era anticlerical fins a la medul·la: «Entre altres raons per haver sigut educat en una escola de cures on vaig viure i vaig patir les barbaritats més increïbles del món, la falta de dignitat, les mentides més infames, la brutícia, tot», exposava ell mateix als esbossos d’‘Un abric verd penicil·lina’ (Angle – Ajuntament de Barcelona), llibre inèdit, molt personal i autobiogràfic, sàtira un punt amarga, que acaba de veure la llum. Hi afegia: «Em va tocar néixer en la desolada, bruta, grisa, famolenca, trista, catòlica, apostòlica, burra, cruel, imbècil, una i gran Espanya franquista». 

«La seva infància a l’escola de cures de postguerra el va marcar molt. L’educació dels sacerdots l’havia traumatitzat, deia que era aberrant, que t’humiliaven i picaven com a persona. Allà l’objectiu era desaprendre més que aprendre, assegurava», explica el dibuixant Jaume Capdevila, Kap, que comissaria l’exposició que aquest dijous s’inaugura al Born amb motiu dels 25 anys de la mort del popular humorista gràfic, i que s’ha encarregat a més de l’edició del llibre, que també prologa.  

Bussejant en el llegat del dibuixant que la família va llegar a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Kap va trobar, entre milers de dibuixos originals i papers personals, un sobre amb un centenar de fulls amb notes i dibuixos que explicaven què volia fer amb aquell material. «Seria un llibre vagament autobiogràfic sobre els anys de batxillerat en una escola de cures. El llibre consisteix en uns breus textos, però bastant irònics i informatius sobre la idiotesa d’aquell ensenyament, presentant un dibuix que mostra l’estupidesa de l’assumpte. [...] Es tracta més aviat d’una AUTOBIOGRAFIA d’una generació... les idees bàsiques ja estan esbossades... només falta posar-ho en net», va detallar Perich.

I a reconstruir-ho s’hi va posar Kap, pensant com l’autor ho hauria volgut i no en fer una edició facsímil. Perich, que en vida havia publicat més de 20 llibres, tots recopilatoris de les seves vinyetes, afegia en les seves notes: «Crec que podria ser un llibre d’humor una mica diferent: es tracta d’un material inèdit i per primera vegada en la meva vida FAIG UN LLIBRE». 

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

I barreja de textos i dibuixos atapeïts d’ironia, comença amb un «la meva tendra infància, en plena postguerra, no va ser ni tendra ni infància». La seva escola, explica, «era vella i ronyosa, feia mala olor, feia fred a l’hivern i calor a l’estiu, els pupitres eren llardosos, la brutícia dels vidres no deixava passar el sol i, el pitjor de tot: ¡estava plena de cures!». Allà, afegeix, sabien que aquests els anaven a «insultar, a colpejar, a humiliar» i a fer-los «memoritzar coses inútils i absurdes». 

Vestit amb un abric del color penicil·lina del títol, que afirma que la seva mare li va obligar a portar fins que se’n va anar a la mili, «on el verd va ser un altre...», Perich també recorda moments de felicitat. «Els còmics, les novel·les, la ràdio, el cine... eren les úniques coses que donaven una mica de color a aquella infància nostra trista i grisa... i les xufles. Les xufles... i el futbolí». I perles: «¡Ai, les noies! Mai vaig aconseguir entendre-les. Ni elles a mi, de fet, encara avui continuo sense entendre-les».