Perich, un humorista ferotge 25 anys després de la seva mort

L’1 de febrer passat es complia un quart de segle de la prematura mort, als 53 anys, de Jaume Perich (Barcelona, 1941 – Mataró, 1995). Va ser un dels humoristes gràfics més populars i influents de l’últim terç del segle XX, la mirada crítica del qual sobre el món i la societat, irònica i càustica, rebel i lúcida, abocava sobre temes com el franquisme, la democràcia, la cultura, la política, la televisió... Aquesta visió, tan incisiva i felina com la dels gats que tant l’apassionaven i que tan sovint habitaven les seves vinyetes –fins al punt d’utilitzar-ne un com el seu àlter ego–, continua absolutament vigent.

Intel·lectual d’esquerres, la seva figura es torna a recordar aquest 2020, 25 anys després de la seva última vinyeta, publicada l’endemà a la seva mort a les pàgines d’EL PERIÓDICO, diari en què va ser des de la seva fundació, el 1978, i en la qual la seva ironia es feia pòstuma: «Dir que els pobres som millors que els rics és una tonteria... la prova és que tots els pobres voldríem ser rics», afirmava el captaire que hi va dibuixar. 

Obrint boca, aquest febrer ha sortit a la llum un llibre autobiogràfic inèdit que Perich va deixar embastat sobre la seva infància en una escola de cures franquista, ‘Un abric verd penicil·lina’ (Angle – Ajuntament de Barcelona), de l’edició del qual s’ha encarregat el també humorista gràfic Jaume Capdevila, Kap, que és també el comissari de l’exposició homenatge que aquest dijous s’inaugura, com a plat fort, al Born Centre de Cultura i Memòria, ‘Jaume Perich (1941-1995). Humor amb ulls de gat’. 

També felina és la reedició que Trilita Ediciones emprèn d’‘Els gats del Perich’, recopilació introbable de les vinyetes en les quals apareixia el seu animal favorit, que la pròxima setmana arribarà de nou a les llibreries en castellà i català i amb nou pròleg del seu amic i expert en còmic Antonio Martín. A més, entre la sèrie d’activitats que el Born CCM acollirà fins al juny en paral·lel a l’exposició figura una nova edició del premi Gat Perich d’humor gràfic, el 4 d’abril.          

«Perich emergeix als anys 70 amb ‘Autopista’ (‘long-seller’ del qual va vendre més de mig milió d’exemplars), que és una mirada ferotgement crítica, moderna i desinhibida amb què arriba més lluny que altres dibuixants, que és capaç de connectar amb la gent jove d’avui que no el va conèixer a més de la nostàlgia dels que sí que ho van fer», explica Kap, a qui continua sorprenent «la vigència del seu humor». 

«Jo tinc el vici de dibuixar ninots i també de mirar-los, i és una constant que per a l’humor gràfic d’actualitat el pas del temps és nefast –afegeix–. Veus vinyetes dels 70, 80 o 90 que han perdut la seva càrrega satírica, o les de ‘¡Cu-Cut!’, ‘El be negre’ o ‘L’esquella de la Torratxa’, que eren boníssimes però en les quals s’ha perdut la connexió amb el públic d’avui. Amb Perich passa el contrari. Miro els seus acudits una vegada i una altra i torno a riure. Això demostra el seu talent: parlava de l’actualitat del moment però anava a l’essència, que és immutable». Valguin com a exemple un parell dels seus aforismes: «L’home no només és l’únic animal capaç de riure’s de si mateix, sinó que és l’únic també capaç de prohibir que riguin d’ell» o «Resulta molt lamentable comprovar que l’amor no pot durar eternament i que, en canvi, el plàstic, sí».

Dards contra tots

Avui, especula, «segurament tindria problemes». «Perquè tots els humoristes seriosos els tenim. Jo intento ser crític amb tot i amb tot el món quan ho mereix. Amb la situació política actual, tan polaritzada, ell segurament hauria pres partit, però amb un sentit crític cap a tots. De l’exposició del Born tothom podrà sortir enfadat perquè es veu que llançava dards contra les esquerres, contra les dretes, contra els catalanistes, contra els espanyolistes, contra la religió... Es va ficar amb tots. Això fa més gran la seva coherència i honestedat com a humorista». 

Unes 300 peces originals, 150 d’elles dibuixos i documentació personal inèdita, conformen la mostra del Born, que es podrà veure fins al 16 d’agost. Part d’aquest material es basa en el llegat de Perich que conserva l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, a Casa de l’Ardiaca, donat per la família. Va ser allà on va trobar Kap el sobre que es convertiria en ‘Un abric verd penicil·lina’. «Segur que en sortiran més d’inèdits –afirma–. He vist material per fer diverses obres més amb coses absolutament inèdites o introbables. Per exemple, quan va treballar a Bruguera sent un principiant va preparar un llibret mai publicat d’humor negre. També tenia una sèrie d’acudits sobre papes de Roma... La família està treballant molt bé la seva memòria. I va donar el seu llegat amb la voluntat de preservar-lo, catalogar-lo i també difondre’l».   

Dibuixant de premsa de paper

De Perich, que va publicar en nombrosos mitjans (abans de fer-ho a EL PERIÓDICO ), com ‘La Guatlla’, ‘Barrabás’, ‘Hermano Lobo’, ‘Por favor’ (que va cofundar al costat del seu amic Manuel Vázquez Montalbán), ‘El Correo Catalán’, ‘Interviú’, ‘El Jueves’, ‘Diari de Barcelona’, ‘Mundo Diario’..., tindrà també l’exposició alguna cosa d’homenatge al dibuixant de premsa. «De premsa en paper, que mereix molta atenció perquè està en perill d’extinció  –destaca Kap–. Vaig voler situar-lo a més dins de la premsa satírica del país, en un apartat amb joies originals de la primera meitat del segle XX com Cesc, Opisso, Castanys, Apel·les Mestres, Picarol, Muntañola, Conti o Apa, influències com Chumy Chúmez, i autors de la seva generació, com Máximo, Tom, Gin, Ivà, Romeu, Martinmorales o Oli». 

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Dibuixos mai vistos, com el primer, anterior a 1958, de quan encara firmava com Jaime, abans d’entrar a Bruguera (el 1964), o un guió inèdit de cine que va escriure amb Francesc Bellmunt i José Luís Guarner, revela el comissari, seran a la mostra, que també preveu un espai sobre la rebotiga del seu ofici, que ensenyarà el sistema de treball de Perich o les seves llibretes amb guixots. 

I una cosa que es recorda poc, la seva genialitat per als aforismes. «Són com els clàssics grecs o els de Montaigne, que superen el pas del temps, perquè és crític, concís, demolidor, hilarant i corrosiu», afegeix Kap. Com a mostra, un botó: «El símbol de la llibertat és la torxa. Per com de fàcil que és apagar-la».