29 maig 2020

Anar al contingut

70a EDICIÓ DE LA BERLINALE

Pilar Palomero ('Las niñas'): «Encara són necessàries moltes més directores»

La directora aragonesa presenta a Berlín la seva 'opera prima', 'Las niñas', un retrat sobre l'adolescència a l'Espanya de 1992

Nando Salvà

Pilar Palomero ('Las niñas'): «Encara són necessàries moltes més directores»

El primer llargmetratge de Pilar Palomero (Saragossa, 1980), ‘Las niñas’, se situa a principis dels 90 per retratar una alumna d’una escola de monges de la capital aragonesa que, després de l’arribada a classe d’una nova companya des de Barcelona, es veu empesa cap a l’adolescència. Aquest diumenge l’ha presentat a la Berlinale dins de la secció Generation K Plus.

¿Fins a quin punt és ‘Las niñas’ una pel·lícula autobiogràfica?
Si he de ser sincera, la història que explica no ho és, però tot el context, que inclou la Saragossa de 1992, i una escola de monges, i una música molt específica, forma part de les meves memòries de preadolescent. El que jo he volgut retratar per damunt de tot és aquest món contradictori i confús en el qual sento que jo vaig créixer llavors.

¿Per què la defineix com una època contradictòria i confusa?
A tots els nivells van ser anys difícils, i sens dubte hi va contribuir aquesta sensació d’estar convertint-me en dona. Vull matisar que, malgrat que amb la pel·lícula tracto de proposar una reflexió sobre l’educació, no la limito a l’àmbit de l’escola. En altres paraules, no és una pel·lícula feta contra les escoles de monges. L’educació som tots, és la societat. I he intentat reflectir les contradiccions de la societat d’aquella època. El 1992 crèiem viure en un país avançat, però encenies la televisió i et trobaves Jesús Gil dins d’un jacuzzi envoltat de ties en biquini.

Se sol dir que un dels grans reptes per a qualsevol cineasta és treballar amb actors infantils. ¿Com va treballar vostè amb les nenes que componen el repartiment de la pel·lícula?
Vam fer un càsting molt llarg, vam veure gairebé mil nenes. Jo buscava que fossin espontànies i tinguessin facilitat davant la càmera. Una vegada vam trobar les adequades, vam decidir no entregar-los el guió i treballar sobretot a partir de la improvisació. I durant el rodatge em vaig posar al servei de l’energia de les nenes i la seva manera de moure’s pels sets; en lloc de fer-les actuar per a la càmera, fer que la càmera fos allà simplement per captar-les.

Fa tres anys, durant el seu pas per la Berlinale, ‘Estiu 1993’ no només va obtenir diversos premis sinó que va iniciar una etapa triomfal. Resulta inevitable veure en aquesta pel·lícula diverses connexions amb ‘Las niñas’. ¿Les veu vostè també?
Entenc que es compari la meva pel·lícula amb la de Carla Simón, al cap i a la fi totes dues comparteixen productora i totes dues estan ambientades a principis dels 90. Però el cert és que les vam estar desenvolupant en paral·lel. Jo ho he parlat personalment amb la Carla i tant ella com jo les veiem com a pel·lícules molt diferents. La seva pel·lícula parla de la infància i la meva de la preadolescència i, en realitat, són dues etapes vitals molt diferents.

Carla Simón, Belén Funes, Celia Rico, Lucía Alemany, Diana Toucedo, Neus Ballús, Elena Martín, Meritxell Colell, vostè mateixa... En els últims anys, el cine espanyol s’ha omplert de jove talent femení.
Sí, és un moment molt emocionant. És una gran notícia que hi hagi tantes dones dirigint, tot i que és necessari que n’hi hagi més. Suposo que aquesta eclosió és una cosa que havia de passar tard o d’hora; fins fa poc la desproporció entre nombre de directors i nombre de directores era alarmant, especialment considerant que a les escoles de cine hi ha més dones que homes.