07 d’abr 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

091, vida més enllà del segle XX a Apolo

La banda granadina va exhibir classe i poder en la presentació de 'La otra vida', el seu primer àlbum amb cançons noves en 24 anys, i el repàs de les seves fites

Jordi Bianciotto

091, vida més enllà del segle XX a Apolo

FERRAN SENDRA

El retorn de 091, fa quatre anys, no podia derivar en un ‘revival’ perpetu i aquí tenim aquest notable nou disc, ‘La otra vida’, amb prou fons com per injectar als concerts fins a vuit cançons sense baixar la tensió. Així va ser aquest dissabte a Apolo (festival Guitar BCN), on aquesta banda directament vinguda del segle XX ens va donar a entendre que en el XXI hi pot haver lloc per al seu rock’n’roll sense concessions, altiu i poètic.

Els granadins representen una actitud, la fidelitat a una tradició que enfonsa arrels en els 60 i en el posterior punk, que casa ‘riffs’ escarmentats i ambició literària, i que acudeix a una sòbria litúrgia en escena: sis cavallers de negre tocant guitarres elèctriques als 50 i escaig, amb la figura de José Antonio García, ulleres de sol i fet un pinzell, invocant la vella fanfarroneria juvenil. I cantant amb aquesta emotivitat seca que tant trobàvem a faltar des de la primera peça, ‘Vengo a terminar lo que empecé’, que el grup va enllaçar amb un altre títol d’estrena, ‘Condenado’, amb la seva complexió batalladora i la seva lletra sobre judicis, males cartes i batalles perdudes encaixades amb esportiu sarcasme: «habrá que admitir que el futuro ya no es lo que era».

La guitarra, el talismà

Públic adult a la sala, amb més presència femenina de la que es podia esperar per a una banda de rock antiga, seguint síl·laba a síl·laba les estrofes de culte i les noves. A ‘La otra vida’ hi ha cançons que bé es poden integrar en un ‘grans èxits’ de 091: destaquem ‘Naves que arden’ i ‘Leerme el pensamiento’, aquesta col·locada als bisos. Línies de guitarra que esquiven el camp de clixés del rock’n’roll a càrrec dels germans Lapido, amb la Gibson SG que José Ignacio, el senyor compositor, es va comprar als 19 anys com a talismà: màgic influx en els rescats de ‘Huellas’, ‘Tormentas imaginarias’ o ‘Cartas en la manga’.

Les cançons són el seu capital, i a Apolo van sonar fins a 24, amb fúria i sentiment, fonent cruesa executiva i acords menors, i convidant que cadascú les fes seves al seu cap i entre els seus records: de la ‘Canción del espantapájaros’ a ‘La torre de la vela’ i ‘La calle del viento’, la traca de sortida. Abans d’acomiadar-se del tot amb ‘La vida qué mala es’, amb la seva falca tribalista a l’estil Bo Diddley, ens van recordar que el 1989 es van avançar a la caiguda del mur i a Eric Hobsbawm al donar aquella centúria per acabada en ‘Qué fue del siglo XX’, resum malenconiós d’una era que ens va recordar que José Ignacio Lapido i 091 sempre han sigut una gloriosa colla de sentimentals.

Temes: Concerts Música