25 maig 2020

Anar al contingut

ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

Cultivant la proximitat amb Seward a La Iguana

El grup barceloní va rematar la seva gira de desè aniversari amb una emotiva tertúlia musicada al bar de Sants

Nando Cruz

Cultivant la proximitat amb Seward a La Iguana


La violoncel·lista Marina Parellada ha patit en primera persona la separació que imposa la música clàssica entre artista i públic. Per això, el seu somni era tenir un local on disfrutar la música en viu sense distàncies artificials. Fa cinc anys va obrir La Iguana en una antiga caserna de la guàrdia civil de Sants. És un local més semblant a la societat recreativa d’un poble que a un bar de copes de capital moderna. De vegades entren curiosos i dubten: ¿és un centre cívic o un club privat? I a Marina l’afalaga aquest desconcert. La Iguana és un bar concebut per al barri. Per això la seva agenda d’activitats inclou vetllades de tango i de blues, però també un exitós taller de música per a nens i nenes de fins a 4 anys. El seu lema ‘Cultura de proximitat’ persegueix una doble proximitat: entre artistes i públic, sí, però també entre el local i el seu veïnat.

Divendres hi va haver concert a La Iguana, però ningú va trepitjar l’escenari. Públic i artistes es van establir en cercle al mig del local, parapetats per les robustes columnes gregues que el sostenen. Se celebrava un discofòrum, una de les trobades mensuals que la plataforma de reflexió cultural Indigestió organitza en diferents barris de la ciutat i en les quals cada assistent porta una cançó que comenta a la resta de persones i després tots escolten. Són cerimònies d’audició col·lectiva on els records íntims s’imposen als crèdits i mèrits. Aquests confessionaris musicals són ideals per calibrar l’incalculable valor emocional que pot amagar una cançó; qualsevol cançó.

Fes-ho amb altres persones

El discofòrum de divendres tenia una particularitat: quatre dels seus participants eren els membres del grup Seward, que aquests dies ha celebrat el seu desè aniversari amb deu concerts en deu dies. Un periple que els ha portat per centres cívics, bars, naus industrials, associacions culturals, sales de cine, de concerts i restaurants. Unes 800 persones els han vist en aquest aniversari itinerant, però la xifra més espaterrant són les 42 persones i 12 col·lectius que han col·laborat activament a la gira. Seward sempre va ser més propens al fes-ho amb altres persones que al lema punk del ‘fes-ho tu mateix’.

A aquesta constel·lació d’aliances cap afegir les persones que van intervenir al discofòrum, ja que al participar deixaven de ser públic sense veu i passaven a ser aliats d’aquesta penúltima actuació de Seward. I així, aquesta proximitat, aquesta absència de barreres que persegueix La Iguana es va materialitzar en tota la seva esplendor. Perquè quan la primera participant, una altra Marina, va parlar de La ingrata, un ska dels mexicans Café Tacuba l’explícita violència masclista dels quals ha cobrat nova i feminista vida amb ajuda de la cantant del grup Aterciopelados, ella va ser la protagonista. I quan Pepe va explicar que aquesta romança de Salvador Bacarisse que el transportava els dies més negres del franquisme pertanyia a una radionovel·la que escoltava de nen, el protagonista va ser ell.

Qualsevol participant del discofòrum va captivar a la resta en la seva intervenció. Sense micròfon, focus ni escenari. Pocs conferenciants professionals despertarien més interès que aquestes microponències a l’oïda. La clientela del bar, asseguda en taules allunyades al cercle, havia aparcat les seves converses per escoltar. A Pablo, a Judith, a Pedro... I quan no sonava un vals equatorià del segle XIX, ho feien Mercedes Sosa o Lorena Álvarez. Potser per l’influx de Pájaros, plataforma que connecta artistes llatinoamericans i peninsulars i que divendres també va ser aliat clau d’aquesta penúltima escala de la gira d’aniversari de Seward, la majoria de cançons seleccionades aquella nit van procedir l’infinit cofre de folklore i la cançó iberoamericana d’ahir i avui.

És important donar les gràcies

La particularitat d’aquest discofòrum era que els membres de Seward comentarien cançons i les tocarien. I així vam veure el percussionista Juan Berbín ballar un merengue ‘rucaneao’ veneçolà que va cantar la seva parella, Karen. I a Pablo Schvarzman abordar amb guitarra acústica unes coples camperoles. I a Adriano Galante estrenar-se en castellà amb ‘Amapola’, una delícia de Juan Luis Guerra. I al saxofonista Marcel·lí Bayer interpretant ‘Thank you, friends’, del grup nord-americà de rock Big Star, com un regal als seus companys per aquests anys de vivències junts. «És un cant a l’amistat. Sé que sona cursi, però penso que sempre és important donar les gràcies». Va ser l’escena més emotiva de tan inusual discofòrum que, com el bar La Iguana i els mateixos Seward, es dedica a teixir aquests llaços invisibles, a cultivar aquests llampecs en les distàncies curtes que ens uneixen amb més força. Al final es tracta d’allò de sempre: cosir i cantar.