Álvaro Urquijo (Los Secretos): «Vivim un clima que no hauria pensat mai que tornaria a viure»

El 17 de novembre es van complir 20 anys de la mort d’Enrique Urquijo i Los Secretos van commemorar la dolorosa efemèride amb un concert d’homenatge a Madrid. Però el grup mira cap endavant: nou disc, ‘Mi paraíso’, i una gira que recala aquest dissabte al Liceu i que a l’estiu el portarà al Festival de la Porta Ferrada (7 d’agost, doble cartell amb Coque Malla). Parlem amb el germà petit d’Enrique, Álvaro Urquijo, cantant i guitarrista de la banda madrilenya.

Fa uns quants anys va passar una crisi de composició, i per això ‘Algo prestado’ (2015) va acabar sent un disc de versions. ¿Venen d’aquella època complicada algunes de les cançons de ‘Mi paraíso’?

No, la meva part autoral en aquest disc, set cançons, és bastant recent. És veritat que en aquella època potser estava enfadat amb el món: em semblava una injustícia que en pocs anys haguéssim passat de vendre 40.000 discos a només 7.000 i que la ‘roda’ de la SGAE fes que jo guanyés menys diners per drets d’autor. Amb tants quilòmetres a la meva esquena, veia que tot costava, que ens havien omplert de pedres la motxilla. Em vaig veure fent cançons una mica ‘protestillas’, com d’algú enfadat que està engegant trets a tort i a dret. Fins que vaig acceptar que les coses estaven canviant i que teníem sort de poder tocar. Els motius del meu enuig no s’han solucionat: no hi ha justícia digital a internet i tenir un munt de ‘followers’ és més important que tenir bones cançons. Però ja no estic enfadat amb el món. Soc feliç.

¿Com es va rearmar per tornar a fer cançons?

La meva rebequeria va derivar cap a una reflexió. Em vaig preguntar: «¿Què portes fent tota la vida?». Al cap i a la fi, tota la meva vida m’he anat adaptant a la tecnologia.  I el que vaig fer va ser desenfadar-me, perquè no tenia raó.

En les noves composicions parla molt en segona persona.

Trobo moltíssim a faltar el meu germà. Ell feia les lletres i jo les cantava feliç, i ara em qüestiono moltíssim cada paraula que escric i penso sempre que podria fer-ho millor.

En ‘Si pudiera parar el tiempo’ es dirigeix no només al seu germà Enrique, sinó també a altres artistes desapareguts: Tom Petty, Glenn Frey (Eagles), Antonio Vega, John Lennon i David Bowie.

La vaig escriure el dia que va morir Tom Petty i motivat també pel buit emocional que em va deixar la mort de Glenn Frey, un cantant amb una tessitura de veu que s’assemblava a la meva. Quan era jovenet jo l’imitava i m’era molt còmode cantar les seves cançons amb els Eagles. Aquesta peça parla de qui ocuparà aquests llocs en les noves generacions de músics. Des de fa uns quants anys, n’hi ha tants que se n’han anat: també Lou Reed, Manolo Tena... Ha sigut com si s’estiguessin endut els meus ídols i la gent que em feia sentir part d’alguna cosa.

L’absència d’Enrique a Los Secretos ha sigut en primer terme emocional, però, ¿també ha sigut artística, executiva, difícil de salvar en el pla musical?

Sí a tot, és clar, perquè, Déu meu, ¿com pot ser d’una altra manera? Ell et feia tota la feina: et cantava, et componia i, a sobre, agafava les idees i les melodies que tu tenies i les convertia en cançó. Aquest pes de lideratge que tenia, i la seva capacitat de fer cançons universals i eternes, si t’ho treuen, ¿no ho trobaràs a faltar? Doncs, és clar, i ara encara és així. Si el 2011 no vaig ser capaç de fer un disc va ser perquè no tenia el meu germà. ¡Amb ell, n’hauríem fet dos! Quan vam tornar el 2000 va ser amb moltíssima humilitat i amb el cap cot, com dient al públic: «Som aquí, però, si no ens voleu, podeu marxar...». Vam fer un munt de concerts, a preus populars, per veure com funcionàvem. Molt pendents de tot. Jo vaig aprendre a aguantar un xou sencer. En aquests 20 anys ens hem hagut de reinventar i la gent ens ha acceptat. El que ens valida és omplir els llocs.

El novembre passat van prendre part en un concert d’homenatge a Enrique Urquijo al madrileny Wizink Center, amb artistes com Miguel Ríos, Manolo García i Coque Malla. ¿Irrepetible?

En principi no és repetible. Cada any hi ha hagut els homenatges a la sala Galileo Galilei, en els quals no participem perquè pensem que, tocant normalment les seves cançons per tot Espanya, generant drets d’autor, ja ajudem la meva neboda i la memòria del meu germà. Però amb el 20è aniversari vam decidir ajuntar forces i pencar tots per fer-ho bé. Els convidats ho van fer formidablement i em vaig emocionar. Si tot va bé, podrem fer un DVD amb el concert.

Los Secretos viuen en un lloc musicalment estable, amb un concepte i un so molt identificables.

Sí, i ens sentim molt orgullosos d’això. D’altres ho veurien criticable: «Els vostres discos sonen molt a Los Secretos». Doncs, sí, quina casualitat... Em sembla perfecte que un artista faci de sobte un disc influït pel folk amb arrels, o amb electrònica, però també s’ha de poder permetre que un grup que ja ha sentit molta música tregui el seu propi estil i estableixi una marca, i no una personalitat canviant. Hi ha d’haver lloc per a les dues coses. El nostre va de la ranxera al somni americà i la música fronterera; el country-rock de The Byrds i les lletres de Dylan. Tot això ens ha col·locat en una illa que ja al seu dia ens va allunyar de les llistes d’èxits. No hem arrasat mai, però hem tingut el nostre públic, que ens expressa un afecte meravellós i ens ha permès continuar fent discos.  ¿Per què s’hauria de trencar aquesta joia? A més, és que jo no ho sabria fer. Vaig aprendre a ser músic per intuïció i de manera autodidacta, apreciant grups antics, perquè el 1977 els Beatles ja no estaven junts. Aquella experiència de principiant i de colon ens va formar d’una manera, i ara a l’esmentar Los Secretos et ve a la ment un so i un tipus de lletres.

La cançó que dona títol al nou disc, ‘Mi paraíso’, transmet una sensació de voler baixar del món. ¿L’atordeix la vida moderna?

Vivim un clima que no hauria pensat mai que tornaria a viure. Potser vaig créixer en una bombolla de la música que em deixava una mica aliè a la realitat, en una classe mitjana molt normaleta, tot i que sense faltar-me res. Però, si el 1979 o el 1980 hagués entrat en coma i m’hagués despertat de sobte fa uns quants mesos, hauria pensat que no havia passat el temps, amb banderes en tots els costats. I tant d’uns com d’altres. No diferencio. Soc d’una generació que ha vist caure murs, acabar-se la guerra freda, enderrocar-se els blocs... No entenc com ara es volen aixecar de nou. Trump, d’una banda; el ‘brexit’, de l’altra, i després el món de l’independentisme català, que deu tenir les seves raons: tinc molt bons amics que m’ho expliquen i ho entenc, no és que no senti empatia. Però creia que el planeta havia d’estar sense fronteres, ni banderes, ni duanes, mirant de solucionar els problemes de la humanitat, i no els problemes dels polítics. En els 80, pensava que el món passats 20, 30 o 40 anys seria més al·lucinant, i no és així. Llavors, aquesta cançó parla d’algú que creu estar somiant i que pensa: «Bé, si no és un somni, em quedaré dormint una estona més».

¿Tendeix a desconnectar de l’actualitat política?

Estic molt decebut amb tota la classe política: crec que miren més el seu melic, el seu cul, el seu ego, els seus dinerets i el seu càrrec. I parlo de tots; ¡cap se’n salva! D’un color polític i d’un altre, sempre hi ha l’interès econòmic de fons. No m’importa qui governi, només vull que tractin bé les parts que menys es veuen: la cultura, la ciència, l’educació, el medi ambient... Tant de bo tinguéssim el costum d’imitar les coses que funcionen bé en altres països: ser una mica francesos en política cultural, o finlandesos en l’educació, o suecs en l’ocupació dels nostres joves.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Los Secretos actuen per primera vegada al Liceu.

Un element positiu afegit al fet de tocar a Barcelona. Per sort, el nostre repertori és ampli i tocarem prop de 30 cançons. Amb un viatge pels nostres clàssics, algunes cançons menys sentides i sis o set del nou disc. Volem demostrar que, a la nostra edat, tinc 57 anys, estem en plena forma i que penquem, perquè la música és el que ens apassiona.