22 febr 2020

Anar al contingut

SO 'HARD' A LA SALA SIDECAR

Pristine, el rock de l'aurora boreal

La banda noruega porta el seu cinquè àlbum, 'Road back to ruin', amb temes compostos en una cabana al nord del país

Jordi Bianciotto

Pristine, el rock de l'aurora boreal

daniel lilleeng

Dels confins nòrdics d’Europa, la localitat noruega de Tromsø, per sobre del Cercle Polar Àrtic, surt Pristine, una banda que reformula amb temperament les lliçons del rock clàssic, amb ascendent bluesístics, robustos accents ‘hard’ i ocasionals desviacions psicodèliques. Cinc àlbums els contemplen, l’últim dels quals, ‘Road back to ruin’, els porta de tornada a Barcelona, aquest dimecres a Sidecar.

Més enllà de les etiquetes, destaca a Pristine el poderós segell vocal de Heidi Solheim, cantant i compositora principal del quartet. A la seva mirada a l’entorn natural de la Noruega profunda es deuen aquestes cançons que desprenen senyals de recolliment i, potser, de certa puresa d’esperit. «Tots els discos de Pristine els he compost a la petita cabana que tenen els meus pares al nord del país, i sempre en la temporada de foscor», revela la cantant, que, a diferència dels seus col·legues de grup, ha traslladat la seva residència a Oslo. «Quan vaig al nord, tenir la natura al meu voltant i percebre tant la llarga nit tancada com els llums de l’aurora boreal m’inspira molt, i crec que aquests contrastos estan presents en la música del grup».

Falta de generositat

Des d’allà a dalt, ella s’ha permès observar la humanitat, i el que ha vist no li ha agradat gaire, tal com s’intueix del fatalista títol del nou disc. «La cançó que li dona títol parla de la falta de generositat que hi ha actualment al món i de la pèrdua de valors humanistes», explica. ¿També a l’opulenta Noruega es poden veure així les coses? «Oh, sí, les xarxes socials transmeten males actituds i frustració, i tot això actualment és fins i tot més transparent».

Pristine opera al marge de modes i tendències, també dels corrents metalers tan populars al seu país, com el black metal. «Però aquestes bandes són sobretot al sud», observa. El grup apel·la més aviat a fonts atemporals de la música: Aretha Franklin i Janis Joplin com als referents més importants de Heidi («entre les cantants més modernes, m’agrada l’actitud i l’energia de Juliette Lewis»), i aquest vigorós òrgan manejat per Anders Oskal, que fa pensar en un Jon Lord (Deep Purple). «Totalment», concedeix ella. «Ell és un fan d’aquest clàssic so Hammond». A la plàcida ‘Your song’ apunta un altre influx consentit, el de Neil Young. «Al principi, dubtem si incloure la cançó o no, però mirant el conjunt de l’àlbum ens agrada jugar amb aquests contrastos».

A Barcelona obren una gira que els portarà a Saragossa, Sant Sebastià, Avilès i Madrid, on es retrobaran amb un públic «molt diferent al noruec perquè respon moltíssim més». Concerts «basats en el material nou», anuncia. L’any passat incloïen un tema aliè, ‘Fire’, de Jimi Hendrix. «A Barcelona estrenarem una altra versió: una sorpresa».

Temes: Sidecar Concerts