22 febr 2020

Anar al contingut

MIRADOR

Premis Gaudí 2020: creativitat i semàntica

Premis Gaudí 2020: creativitat i semàntica

Quim Casas

L’estranya (i inexplicable) bipolaritat que continua regint el cine català en qüestions idiomàtiques ha propiciat que dos dels millors films de 2019 amb producció catalana, més enllà de qüestions lingüístiques, hagin sortit coronats com el millor de l’any. Si els Globus d’Or accepten la doble categoria de millor pel·lícula dramàtica i còmica, i així van sortir triomfadores fa unes setmanes tant ‘1917’ com ‘Érase una vez en... Hollywood’ –tot i que el film de Quentin Tarantino té tant de comèdia com ‘Titanic’ de ‘western’–, els Gaudí han aconseguit amb la seva divisió semàntica que ‘La hija de un ladrón’ (en la qual es parla parcialment català, quan és necessari segons el plantejament del relat) i ‘Els dies que vindran’ (parlada pràcticament tota en català) s’alcin amb els guardons a la millor pel·lícula catalana de l’any.

Ha sigut un bon any per al cine català. Les precarietats econòmiques, en cine, acostumen a incentivar molt bones idees.

No està malament, perquè d’una altra manera, sense aquesta divisió que no incumbeix tant a les capacitats intrínseques del cine com a medi d’expressió, sinó que té relació amb una política lingüística absurda en qüestions cinematogràfiques, una de les dues hauria quedat fora dels guardons més importants. No em cansaré de recordar que una pel·lícula muda –sí, muda, de 1924– com El último, de F. W. Murnau, no va utilitzar cap rètol per explicar res del que passava, i el film s’entenia a la perfecció. Si el cine és un llenguatge universal, debatre, repartir, dividir i fragmentar amb l’objecte d’una llengua, sigui la que sigui, em sembla un menyspreu per a les capacitats (úniques) d’aquest llenguatge estrictament audiovisual.

Tot això encara dona més joc si tenim en compte que el premi al millor intèrpret masculí ha recaigut en Karra Elejalde, actor basc, per interpretar en un film d’Alejandro Amenábar, ‘Mientras dure la guerra’, l’escriptor espanyol –nascut a Bilbao i mort a Salamanca– Miguel de Unamuno. Els criteris són els que són, absolutament mal·leables i gens clars tot i que hi hagi unes regles establertes. Però com que es tracta d’una altra festa del cine, saludem, oblidant-nos de la llengua en què parlen, aquests premis per a la magnífica ‘Els dies que vindran’, crònica entre el documental i la ficció d’un embaràs i de quina manera ho assumeixen la mare i el pare, i ‘La hija de un ladrón’, ficció amb arrel documental del dia a dia d’una noia de classe obrera i els seus problemes laborals i afectius per tirar endavant.

Totes dues, al costat de ‘La innocència’ i ‘El viatge de la Marta’, mostren la bona salut artística –d’altres ja s’encarreguen de qüestionar cada dia la bona salut industrial– del cine català. Al costat d’aquests títols apareixen ‘Liberté’, realitzat pel director català més exportable del moment en determinats àmbits, Albert Serra; ‘Ojos negros’, una pel·lícula cent per cent catalana però rodada en un poble de Terol, o ‘El hoyo’, representació d’un cine de gènere fantàstic que malgrat triomfar al festival de Sitges cotitza a la baixa en aquest tipus de guardons. Ha sigut un bon any. Les precarietats econòmiques, en cine, acostumen a incentivar molt bones idees.