Una presència incontestable

Presencia incontestable del cine europeu dels anys 60 i 70, Lea Massari va portar a terme almenys quatre interpretacions formidables en quatre pel·lícules que són molt rellevants: L’aventura (1960), de Michelangelo Antonioni; Les coses de la vida (1969), de Claude Sautet; El soplo al corazón (1971), de Louis Malle, i La primera noche de quietud (1972), de Valerio Zurlini. Però l’actriu, que ha mort a Roma una setmana abans de fer 92 anys, va quedar relegada a un segon pla en relació amb les actrius de la modernitat cinematogràfica d’aquells anys, per sota de la força incontestable de Monica Vitti, Jeanne Moreau, Gena Rowlands, Anna Karina, Catherine Deneuve, Claudia Cardinale, Delphine Seyrig, Anouk Aimé o Liv Ullman.

A L’aventura, per exemple, va encarnar una jove i acabalada romana, un esglaó per sota en les tensions del film de la seva millor amiga, interpretada per Vitti. A Les coses de la vida, el personatge de Michel Piccoli té un accident de cotxe i en els llimbs entre la vida i la mort recorda les relacions amb la seva dona, Massari, i la seva amant, Romy Schneider, quedant també l’actriu italiana en un segon pla. Diferent seria la pel·lícula El soplo al corazón, relat parcialment autobiogràfic de Louis Malle protagonitzat per un nen que té la malaltia que dona títol a la pel·lícula i sobre la sensible relació amb la seva mare. Una escena d’incest va convertir el film en un escàndol, convenientment ratificat a la taquilla, però Massari mai va estar millor, tan delicada com és tota la pel·lícula.

L’actriu va tenir bona relació amb el cine espanyol. Va ser la dona del bandoler El Tempranillo a Llanto por un bandido (1962), de Carlos Saura; va fer parella amb el seu compatriota Raf Vallone a Volver a vivir (1968), melodrama de Mario Camus sobre un exjugador de futbol, i va tenir una participació menys rellevant a El perro (1977), relat abstracte d’Antonio Isasi-Isasmendi sobre la fugida d’un pres perseguit per un gos.

Plus de distinció

Notícies relacionades

Mor el periodista i escriptor Arturo San Agustín

Els vols de la mort

Va poder intervenir en pel·lícules més o menys interessants, però sempre hi va aportar un plus de distinció, de saber estar, generalment en personatges dramàtics. Poques oportunitats va tenir en la comèdia. Fins i tot quan va treballar amb mestres italians del gènere, com ara Mario Monicelli i Dino Risi, ho va fer en drames, Proibito (1954), el seu debut, i Una vida difícil (1961), respectivament. També va cultivar el pèplum –El colós de Rodes (1961), de Sergio Leone– i l’spaghetti-western –Lo quiero muerto (1968), de Paolo Bianchi– i va treballar tant a França com a la seva Itàlia natal en els temps de la coproducció.

S’havia retirat del cine el 1990, després de protagonitzar amb Omar Sharif el drama tardoral Viaggio d’amore. A més, deixava grans interpretacions o presències estimables a Como liebre acosada (1972), curiós thriller de René Clément interpretat amb dos Ray nord-americans, Robert i Aldo; Allosanfan (1973), film dels germans Taviani sobre la Revolució francesa, amb Marcello Mastroianni, i Los encuentros de Anna (1978), de Chantal Akerman.