25 febr 2020

Anar al contingut

EXPOSICIÓ A GIRONA

Les novel·lesques aventures dels falsificadors d'art

El Museu d'Art de Girona explora la tradició de l'engany en el món de l'art a través d'una mostra inspirada en l'estafa que va ser víctima fa 10 anys

Mauricio Bernal

Les novel·lesques aventures dels falsificadors d'art

És difícil identificar, a part de la destresa, què és el que han tingut en comú els grans falsificadors d’art, tot i que un expert diria que en realitat no ho és tant: l’ego. És un gremi d’egòlatres. Deu ser tan dur conciliar l’amor espectacular pel propi jo amb l’anonimat que imposa la professió que no és estrany que, una vegada desemmascarats, els falsificadors donin curs al cultiu actiu de la vanitat. Com Eric Hebborn, el britànic que es va dedicar a enaltir el seu particular talent en dos llibres, l’autobiogràfic ‘Drawn to trouble. Confessions of a master forger’, i el més didàctic –i cínic– ‘The art’s forger handbook’, dos volums supervendes en els quals revelava els secrets de la professió. O com els dos ‘Johns’, Myatt i Drewe, el duo de falsificadors més famós del segle XX, que després de retre comptes amb la justícia es van dedicar a la venda de «falsificacions genuïnes». No és tan difícil d’entendre: és tan amoral com gratificant poder emparentar el teu talent amb el de Van Gogh.

El 2010, el museu va comprar tres obres falses atribuïdes al pintor renaixentista català Pere Mates, però la història va tenir final feliç.

De l’ego dels falsificadors, de les seves tècniques, del seu talent per falsejar però també per burlar-se, de la seva obra, de com s’han filtrat i es continuen filtrant les parets dels museus, de tot això dona compte ’Falsos verdaders. L’art de l’engany’, l’exposició al Museu d’Art de Girona que, en essència, és un exercici de sinceritat: al cap i a la fi, despulla sense embuts la traumàtica experiència d’haver comprat obra falsa. Va ser un escàndol al seu dia: el 2010, el museu va adquirir en subhasta tres taules del ‘Retaule de sant Joan Baptista’, obra del renaixentista català Pere Mates. El 2016, una altra subhasta va treure a la venda sis taules del mateix retaule, i va posar en evidència –dolorosament– que les altres eren falses. La història va acabar bé per tres motius: perquè el mateix museu va acabar adquirint les taules autèntiques, perquè va recuperar els diners de les falses i perquè tot ha desembocat en una joiosa exposició. I exitosa: estava previst que tanqués a l’abril, però han decidit allargar-la fins al setembre.

La part de l’exposició dedicada a descobrir el ‘cas Pere Mates’. / MUSEU D’ART DE GIRONA

La gent vol falsos

«Llavors no ens va fer cap gràcia, però ara ja comencem a riure», comenta la directora del museu, Carme Clusellas, en un dels passadissos de l’exposició. La mostra tanca un capítol desagradable, i el tanca amb estil, però no és la primera vegada que un museu expia museísticament les seves culpes. La National Gallery de Londres, per exemple, va fer el seu propi i fastuós exercici el 2009, per citar només la que és considerada l’exposició de referència. «El fals té un punt morbós, sens dubte», diu Francesc Miralpeix, professor d’Història de l’Art de la Universitat de Girona i comissari responsable de la mostra juntament amb el seu col·lega Joan Bosch. «Saps que amb una exposició així generes un atractiu més enllà del que mostres». O com diu la directora: «N’hem après moltíssim, hem investigat sobre els falsos catalans, sobre estratègia internacional, però també hem après que després de tants anys d’intentar portar el millor art, resulta que el que el públic volia era veure falsos».

A part de la destresa, els falsificadors tenen en comú un gran ego, així que quan són descoberts solen dedicar-se al cultiu de la vanitat.

Les coses pilles fascinen, sempre han fascinat, i aquests egòlatres mestres de la duplicació enganyosa no en són l’excepció. Un dels noms que sempre surten a col·lació quan es parla de bergants falsificadors és el de Hans van Meegeren, el pintor holandès especialitzat en l’obra d’alguns dels seus compatriotes més famosos: Hals, De Hooch, sobretot Vermeer. La gran història de Van Meegeren té a veure amb la manera com va ser descobert. El 1942, un dels seus agents li va vendre un Vermeer, ‘Crist amb l’adúltera’, al marxant d’art nazi Alois Miedl, que, al seu tor,n l’hi va vendre a Hermann Göring, el mariscal del Tercer Reich. Per descomptat, la pintura era falsa. Finalitzada la guerra, les forces aliades van requisar el quadro, van lligar caps i van arribar fins a Van Meegeren, a qui la justícia holandesa va portar a judici per col·laboracionisme amb els nazis i saqueig de la propietat cultural holandesa. La pena era elevadíssima, molt més que el que li podia caure per falsificació, així que Van Meegeren va decidir confessar: va dir que el que havia arribat en mans de Göring no era un Vermeer. Que era un Van Meegeren. Va haver de pintar un quadro fals durant el judici per convèncer el tribunal.

Fortunes dels EUA

Miralpeix gira la vista enrere, a la primera meitat del segle XX, per ubicar una de les èpoques daurades de la falsificació, quan «els nous magnats nord-americans pràcticament van buidar mig Europa amb les seves fortunes». Llavors, els Rockefeller i companyia van comprar art a granel i van muntar tal festival de compra i venda que van acabar per atreure els astuts. «A aquests magnats els van colar quantitat de falsos», diu el comissari. ¿Va ser l’Edat d’Or de la falsificació, amb majúscules? «Pot ser que sí, però també pot ser que sigui ara», diu. «És molt més corrent del que pensem o volem reconèixer. No hi ha gaires laboratoris per fer les anàlisis necessàries, i en segons quins casos gairebé et pot costar més l’anàlisi que la mateixa pintura. Hi ha una llista interminable, i cada dia apareixen nous falsificats. Obra falsa en tenen tots, fins i tot les grans col·leccions». Els noms d’avui seran coneguts demà. Quan siguin descoberts i es llancin al cultiu apassionat del jo.

«Obres falses en tenen tots, fins i tot les grans col·leccions», diu un dels comissaris de la mostra, Francesc Miralpeix

Pot ser que el paradigma del falsificador egòlatra sigui el nord-americà Mark Landis, l’home l’únic motor del qual era donar-se el plaer de colar obra falsa als museus. ¿Diners? Quina grolleria. Satisfacció de l’ego. Landis, esquizofrènic, fill d’un tinent de l’Armada nord-americana la primerenca mort del qual el va afectar fins a extrems de bogeria, falsificador entre d’altres de René Magritte, Egon Schiele i Maynard Dixon, va arribar a col·locar per la via de donacions més de 50 obres falses a petits museus americans abans de ser descobert. Alhora, pintava i exhibia la seva pròpia obra. La seva història –la de la seva estranya ment, la de la seva carrera com a artista i la de la seva altra carrera com a falsificador– va ser portada al cine en el documental ‘Art and craft’, estrenat al Festival de Cine de Tribeca el 2014. Aquests personatges acaben sent massa seductors com per no acabar a la pantalla.

La qual cosa ens porta al rei del fals, Elmyr de Hory, el tremendament versàtil falsificador hongarès que va inspirar el documental d’Orson Welles ‘F for fake’ (F de fals), el 1973. Falsificava Matisse. Falsificava Chagall. Picasso. Modigliani. Va viure a Eivissa i allà «va col·locar obra falsa a les elits que passaven per l’illa als anys 60», segons el comissari. Un tren de vida esplèndid i un final tràgic: es va suïcidar el 1976, poc abans de ser extradit per ser jutjat a França. Se sap tot d’ell. S’ha escrit tot d’ell. ¿Un artista? «Jo no els anomenaria artistes», diu Miralpeix. «És veritat que les seves històries són fascinants, truculentes, novel·lesques, però en el que toca a l’art jo diria que són... uns grans artesans del fals». 

Temes: Art