La Tourette, un ens «malèvol»

Quan el cineasta britànic Kirk Jones, director de pel·lícules com Despertant en Ned, La niñera mágica i Tots estan bé, va viatjar a Galashiels, al sud-est d’Escòcia, per visitar per primera vegada John Davidson, aquest li va obrir la porta de casa seva, el va saludar amablement i a continuació li va cridar: «¡Tindrem sexe!». «Jo sabia que allò era un tic involuntari, així que li vaig preguntar si no m’havia de treure les sabates abans –relata Jones–. Era una broma, perquè no se sentís malament pel que havia dit. Ell m’ho va agrair, però em va dir que era preferible que cada vegada que tingués un tic ho ignorés i no fes comentaris, perquè el que sortia per la seva boca en aquells moments no tenia res a veure amb el que tenia al cap. No eren pensaments reprimits ni res semblant; va dir allò com podia haver dit ‘¡taronges!’ o ‘¡salsitxes!’. Aquesta va ser la primera lliçó que vaig rebre d’ell».

Nascut el 1971, John Davidson tenia 16 anys quan va començar a patir tics motors i trastorns del llenguatge com la coprolàlia, la tendència patològica a proferir tota mena d’obscenitats i comentaris ofensius de manera involuntària. Poc després, va rebre el diagnòstic: patia la síndrome de Tourette, una malaltia neurològica incurable que, tot i que es va descriure per primera vegada al segle XIX, continuava sent molt desconeguda (i motiu de rebuig social) a finals dels anys 80. Després de participar a John’s not mad, un documental que retratava el seu problemàtic dia a dia, Davidson va desplegar una important activitat per donar a conèixer la malaltia i recolzar i orientar els qui la pateixen, una tasca per la qual el 2019 la reina Isabel el va distingir amb la medalla de l’Orde de l’Imperi Britànic. En el solemne acte de condecoració, celebrat al palau de Holyrood d’Edimburg, les primeres paraules de Davidson van ser «Fuck the Queen!».

Tragèdia i humor

Aquesta és l’escena amb què s’obre Incontrolable (I swear), la pel·lícula que Kirk Jones ha realitzat sobre la vida de John Davidson; un film que el divendres 10 arriba als cines espanyols després d’haver-se convertit en un sorprenent fenomen de taquilla al Regne Unit i d’haver aconseguit tres premis BAFTA, inclòs el de millor actor per a Robert Aramayo per la seva interpretació del personatge protagonista. «Quan vaig veure John’s not mad, em va trencar el cor –explica el director–. Ser incapaç d’evitar dir coses que ofenen i danyen els altres és una veritable tragèdia. Però, al mateix temps, hi ha certa dosi de comicitat associada a l’afecció. Jo havia començat la pel·lícula amb el John jove, que comença a patir la síndrome sense poder entendre el que li passa, però volia que abans de tot aquest drama hi hagués una escena que d’alguna manera donés al públic permís també per riure. Així que vaig agafar el moment de la reina i el vaig moure al principi».

Trobar aquest equilibri entre l’humor i la tragèdia va ser un dels principals desafiaments a què Kirk Jones va haver de fer front. «Històricament, els pacients de Tourette han sentit que la seva malaltia no era presa seriosament, que la gent se’n reia. Quan el John em va comentar que això li preocupava, li vaig proposar que fos productor executiu del film, de manera que tingués una veu de forma oficial en totes les fases del projecte. Si alguna cosa el feia sentir incòmode, ho revisàvem. Al final, quan va poder veure la pel·lícula ja acabada, amb la música i tot, es va emocionar moltíssim. Hi va haver moltes llàgrimes i abraçades. Era feliç».

Bona part de l’eficàcia d’Incontrolable cal atribuir-la al brillant treball de Robert Aramayo. Kirk Jones, que va vendre casa seva i va demanar un préstec per poder finançar ell mateix la pel·lícula –«no volia que ningú em digués que calia reduir el nombre de paraulotes»–, admet que, si hagués hagut de dependre de productors externs, difícilment hauria pogut triar per al paper un actor tan poc conegut per al gran públic (tot i que els fans de Joc de trons potser recorden Aramayo com el jove Ned Stark que apareixia en alguns episodis de la sisena temporada). «El seu nom me’l va suggerir la meva directora de càsting, Lauren Evans. El que vaig veure d’ell em va semblar molt bo i quan vam quedar per parlar, em va acabar de convèncer. Però abans de prendre la decisió necessitava que el John [Davidson] li donés la seva aprovació, així que el vaig portar a Galashiels perquè es coneguessin i van tenir una sintonia fantàstica».

Interpretar-se a si mateix

Notícies relacionades

Rosalía i l’afany de control

Tot sobre la Preysler

Jones comenta que abans d’inclinar-se per Aramayo va considerar la idea que Davidson s’interpretés a si mateix, almenys en el tram final de la pel·lícula. Van arribar a fer una prova, però els resultats van ser catastròfics. «Si jo demano a algú amb Tourette que no miri a la càmera, pots donar per segur que mirarà a la càmera perquè aquest és el tipus de coses que la síndrome t’obliga a fer –comenta el director–. A més, el John estava molt nerviós i no podia recordar el guió. El moment clau va arribar quan li vaig demanar que fes l’escena en què crida Fuck the Queen! i em va respondre que potser el tic li feia dir una altra cosa. Jo li vaig dir que no, que el que havia de fer era actuar, i ell em va preguntar: ‘¿Vols que fingeixi la meva malaltia?’. Això ens va fer sentir molt incòmodes als dos i la cosa no va sortir bé. Quan li vaig dir que era millor que ho deixéssim córrer, es va mostrar molt alleujat i em va donar les gràcies».

L’exitós periple d’Incontrolable va tenir una rematada agredolça la nit dels premis BAFTA. Amb sis nominacions, el film va recollir tres guardons: al millor actor, al millor intèrpret revelació i al millor càsting. Però en un moment de la gala en què els actors d’Els pecadors Michael B. Jordan i Delroy Lindo eren a l’escenari, John Davidson va proferir un greu insult racista que va ser recollit (i amplificat) per un micròfon pròxim. Era un tic, és clar, però no tothom va mostrar el necessari nivell de comprensió i algunes veus van dir que havia sigut un error convidar Davidson. «La gran ironia és que aquesta falta d’empatia és la raó per la qual vam fer la pel·lícula –afirma Jones–. Encara hi ha persones que pensen que si algú amb Tourette diu alguna cosa, és perquè en el fons ho pensa, i no és així en absolut. La Tourette és com un ens malèvol que sap quines paraules exactes poden provocar la situació més terrible i les deixa anar. El John no té ni idea de quines expressions sortiran de la seva boca fins que les deixa anar. Castigar-lo per això és tornar 40 anys enrere».