Rosalía i l’afany de control

La llegenda que, a Espanya, els artistes que triomfen a fora no són profetes a la seva terra derrapa amb Rosalía: els elogis que rep són norma en la premsa. Però el veto als fotoperiodistes en els concerts del Lux tour ha obert una fissura. Se li critica que impedeixi el pas als fotògrafs i alhora que imposi les imatges preses per una agència i que el seu equip selecciona i subministra als mitjans.

Així va ser fa dues setmanes a Lió, inici de la gira, on els diaris vam fer el que vam poder per il·lustrar les ressenyes: recórrer a fotos fetes amb el mòbil des del públic, o bé reciclades (dels Brit Awards) i, finalment, les que van ser aprovades ja de matinada (en un horari impracticable per a l’edició en paper). Protocol, per dir-ho d’alguna manera, repetit a Madrid i que no augura res de bo de cara als concerts al Sant Jordi, del 13 al 18 d’abril.

Per desgràcia, aquesta manera de fer ja no és una novetat ni una anomalia. El 2025, la vam patir en la majoria dels concerts de grans figures, com per exemple Billie Eilish, Guns N’ Roses, Kendrick Lamar, Blackpink i Lady Gaga. I també en els festivals. Que ara, amb Rosalía, se sentin més protestes deu ser perquè a ella la percebem com la nostra, quan ja no ho és, sinó que es tracta d’una figura internacional que aplica a Espanya el règim general.

Notícies relacionades

La Tourette, un ens «malèvol»

Tot sobre la Preysler

El periodista no ha de ser notícia, però és pertinent explicar al lector com és que les fotos que acompanyen la crònica pot ser que no siguin el fruit d’una tasca periodística sinó promocional. El que no deixem de preguntar-nos és la raó d’aquest veto, mentre milers d’imatges i vídeos fets pel públic volten per la xarxa. És per l’ànsia del control total del relat: una cosa són les fotos amateurs i una altra les fetes per professionals amb equips d’alta precisió.

Hi ha una tendència a l’autoflagel·lació en el gremi: se’ns tracta així perquè no ens necessiten, se sent dir. I és diferent. Més aviat molestem, perquè les cròniques tenen molts lectors i posen en tensió el relat oficial. Però la validació de la premsa és crucial en la construcció d’aquest relat, molt visible, fins ara, amb Rosalía. I el zel protector, a més de perjudicar la seva audiència –que vol gaudir de bones cobertures, sense fotos nyap o idèntiques d’un mitjà a l’altre–, revela inseguretat i va encaminat a deslluir la projecció de la seva obra. ¿Un gran artista amb una hemeroteca futura que es basi en vídeos de TikTok i en galeries a la carta i uniformitzades? No és el que ella i el seu art es mereixen.