Les cinc millors exposicions del 2019

Ha sigut un any ric i variat en l’univers dels museus i sales d’art de Catalunya, que malgrat les dificultats financeres (les que depenen dels diners públics) han modelat una programació d’alt nivell. De Christian Marclay a Bill Viola passant per Max Beckmann, Pablo Picasso i Oriol Maspons, vet aquí les cinc exposicions més notables de l’any que acaba. 

5. ‘ORIOL MASPONS, LA FOTOGRAFIA ÚTIL’

L’obra del renovador fotògraf català, un dels grans del segle XX, és objecte de l’àmplia retrospectiva ‘Oriol Maspons, la fotografia útil,’ que romandrà oberta fins al 12 de gener al MNAC. De la Gauche Divine a Las Hurdes, de l’Eivissa dels anys 50 al barraquisme de la Barcelona de la postguerra i al terratrèmol de Managua de 1972, l’exposició s’endinsa en l’univers d’aquest artista que entenia la fotografia com a «notària del seu temps», segons la comissària de la mostra, Cristina Zelich. Un plaer.

4. ‘PICASSO POETA’ I ‘PABLO PICASSO-PAUL ÉLUARD, UNA AMISTAT SUBLIM’

Ha apostat per descobrir una faceta a penes coneguda de Pablo Picasso el museu del carrer de Montcada en les que segurament són les seves dues exposicions més atractives de l’any que acaba, ‘Picasso poeta’ i ‘Pablo Picasso-Paul Éluard, una amistat sublim’. Dues mostres prenyades de literatura, perquè el pintor malagueny va explorar àmpliament aquest vessant seu –i la primera mostra ho reflecteix– i perquè la seva relació amb Éluard ho era, almenys en part: literària. Dues exposicions germanes que el museu convida a veure com un tot, i que estaran obertes fins al març.

3. ‘FIGURES DE L’EXILI’

«Artista degenerat» a la delirant Alemanya d’Adolf Hitler, exiliat a Holanda i després als EUA, esquerp quan provaven de classificar-lo en una o una altra escola –és a dir, lliure–, Max Beckmann va ser objected’una rigorosa monogràfica al recinte del CaixaForum que va descobrir al públic barceloní una cinquantena d’obres d’aquest artista compromès amb el seu temps, «el zeitgeist» de la seva època», segons el comissari de l’exposició, Tomàs Llorens. Un artista «dur, innovador, excitant, dramàtic i terrible», el va descriure.

2. ‘BILL VIOLA. MIRALLS DE L’INVISIBLE’ 

Bill Viola mai havia sigut objecte d’una exposició monogràfica a Barcelona i la Fundació Catalunya La Pedrera va venir aquest any a reparar aquest error. ‘Bill Viola. Miralls de l’invisible’, que estén els seus tentacles per centres culturals de Girona, Lleida, Vic i Montserrat, proposa un recorregut per 40 anys de vida artística del transcendental videoartista novaiorquès a través de peces emblemàtiques com ‘The reflecting pool’, ‘Incrementation’ i la fabulosa sèrie ‘Martyrs’. Encara hi ha temps de visitar-la: tanca el 5 de gener.

1. ‘COMPOSICIONS’

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Pot ser que la millor manera de descriure l’art de Christian Marclay sigui recorrent ala seva principal virtut: la seva capacitat d’hipnotitzar. És hipnòtic l’artista suissoamericà i ho demostra una vegada i una altra, per descomptat amb la seva més cèlebre obra, ‘El rellotge’, o a Venècia, on va presentar aquest any el seu més recent treball, ‘48 war movies,’, o a Barcelona, on el Macba li va dedicar una extraordinària monogràfica, ’Composicions’, fascinant viatge per una sèrie de peces unides entornd’una espècie de condició màgica: el seu esperit sonor. Sí: les peces, des del seu silenci, sonaven. Ha sigut interessant, ha sigut divertit, ha sigut una sort tenir el prestidigitador Marclay per aquí.

La mostra, que va romandre oberta al museu d’art contemporani del Raval entre abril i setembre, convidava l’espectador a disfrutar amb obres com ‘Vídeo quartet’ –diguem que l’obra magna de l’exposició–, un quartet fet d’imatges i sons on Marclay ‘epustuflaba’ amb el seu talent per ordenar i desordenar, per ser estètic i musical, per ser hipnotitzador. No eren menys suggeridores obres com ‘Manga scroll’, ‘Zoom zoom’, ‘To be continued’ o ‘Ephemera’, de les qualitats sonores de la qual parlava el fet que eren descrites amb el mateix epígraf: partitures sonores. Sense deixar d’esmentar, per descomptat, la immersiva ‘Surround sounds’, queportava al paroxisme un dels temes predilectes–per descomptat– de l’artista: l’onomatopeia.