Star Wars: 26 hores seguides en una galàxia llunyana

Són les vuit del matí amb alguns minuts quan a la sala 9 dels cines Balmes el Falcó Mil·lenari aconsegueix escapar, Darth Vader es queda amb un pam de nas i ‘L’Imperi contraataca’ desemboca en el seu somrient final. La gent aplaudeix. Aparten la manta i es desemmandreixen. Han arribat sencers al final de la cinquena pel·lícula i, lentament presoners d’un feliç ensopiment, desfilen cap a la cafeteria, on els espera l’esmorzar: xurros amb xocolata. Una mica més de 13 hores han transcorregut des que es van asseure per primera vegada a la sala per veure l’‘Episodi I: L’amenaça fantasma’, a les set de la tarda de dimecres. Després va venir ‘L’atac dels clons’ (nou de la nit), ‘La venjança dels Sith’ (una del matí, ja era dijous), ‘Una nova esperança’ (tres i mitja) i, a les sis, ‘L’Imperi contraataca’. La Marató Star Wars, que és el paraigua sota el qual ocorre tot això, duraria segons les previsions 26 hores, de manera que anaven per la meitat.

Camí de la cafeteria les cares són de son. «Començo a estar cansat...», diu algú. No es veu ningú armat amb una espasa làser ni disfressat de Chewbacca o de soldat de les tropes d’assalt de l’Imperi, com es podria esperar, i la raó és que engolir 26 hores seguides de saga espacial, sense amb prou feines dormir, algunes vegades amb galetes i crispetes per tota alimentació, és una mostra de devoció determinada per un sentit pràctic: la premissa és aguantar, i s’aguanta millor en xandall i sabatilles que transpirant anguniosament sota el pes de diversos quilos de cabell ‘wookie’. És aquest sentit pràctic el que regala, per exemple, la imatge d’un maratonià que baixa a busar la xocolata i els xurros en pijama i plantofes, com si fos a casa seva.

Voraços pantagruèlics

Les estrenes d’Star Wars s’han convertit en la classe d’esdeveniment del qual resulta difícil no assabentar-se, tret de per als que viuen en coves i allunyats de tot –que no és tan mala idea–. Com és, per tant, ben sabut, el de l’última entrega de la tercera trilogia, ‘L’ascens de Skywalker’ (l’episodi IX de la saga), tenia lloc aquest dijous, i per donar-li a l’hora oficial la condició d’Hora D, de final d’alguna cosa, diversos cines de Barcelona van programar maratons Star Wars meravellosament calculades per encadenar amb la posada de llarg. N’hi havia de dos tipus: les raonables de tres pel·lícules (episodis VII, VIII i IX), per a gent amb gana, i les imponents de nou, tots els episodis, per a gent de voracitat pantagruèlica. La dels Balmes era per a pantagruèlics. «¡Vine a la Marató Star Wars de Balmes Multicines i emporta’t aquests regals!», deia la publicitat. Per una entrada que costava una mica més de 33 euros, els entusiastes de la saga s’emportaven una tassa de Darth Vader o de soldat imperial; un pòster, un braçalet, una manta –tot d’Star Wars– i els xurros amb xocolata. Van ser 69 persones.

Notícies relacionades

Crítica de 'Star wars: L'ascens de Skywalker': massa reverència a la nostàlgia

'Star wars': els vuit moments més èpics de la saga

A part de, per descomptat, creure fermament en la Força i tenir-la de part seva –no d’una altra manera és versemblant invertir 26 hores en una empresa com aquesta–, el perfil del voraç pantagruèlic és tan plural, variat i diferent que en realitat no hi ha perfil. Hi havia gent de 20, gent de 30 i gent de 40. Hi havia fins i tot algú de 60. Estudiants, aparelladors i periodistes. Alguns anaven sols, altres en parella, altres en grups de tres o quatre. La gran majoria ja havien vist tot el que anaven a veure, alguns diverses vegades, al cine i a casa seva, i alguns en sessió contínua, bé la primera trilogia, bé la segona, bé les dues seguides. «Però veure les nou proporciona una perspectiva diferent, permet connectar les coses, entendre-ho tot d’una altra manera», deia Catalina Giraldo, ullerosa, mullant els xurros a la xocolata. «I a més, és un regal veure-les en una sala».

Faltava encara mitja marató, però ningú es plantejava desertar. Eren dos quarts de nou i al carrer Balmes les coses es basculaven a la seva matutina manera. La gent passava de pressa i es quedava mirant amb estranyesa els dels xurros, que s’havien apropiat de les escalinates del cine perquè els donés l’aire del matí. Pensarien que tornaven d’una festa. «No he vist ningú que no s’adormi», deia Alexander Sarachaga, cansat com els altres. Explicava que a l’interior de la sala alguns s’havien canviat enmig de la nit per estar més còmodes, o directament per dormir. Segur que van somiar amb una galàxia llunyana.