Crítica de 'Star wars: L'ascens de Skywalker': massa reverència a la nostàlgia

Diuen que, quan George Lucas va compondre la seva primera trilogia de ‘La guerra de les galàxies’, es va basar en part en les teories de Joseph Campbell entorn de l’origen del mite. Totes les històries tindrien una base comuna, un caràcter concèntric, un pols repetitiu i una funció tant d’aprenentatge com d’autoconeixement.

En totes les pel·lícules de la saga hem assistit a un esquema similar al voltant de la lluita entre el bé i el mal a l’hora de definir la personalitat de l’heroi. El camí de l’Anakin i en Luke, i ara de la Rey i Kylo Ren, ha sigut per a tothom el mateix, lluitar contra els seus dimonis interns i descobrir la seva veritable identitat.

En efecte, els relats semblen condemnats a reproduir-se al llarg del temps, però, en el cas de l’última trilogia deStar wars’,hi ha una voluntat gairebé patològica de mimetitzar els encerts i els defectes del seu model original. Així, si ‘El despertar de la força’ funcionava com a imatge especular d’‘Una nueva esperanza’,establint les bases de tota una cosmogonia; ‘Els últims Jedi’ dialogaria directament amb ‘L’Imperi contraataca’ en la seva capacitat per obrir nous camins i trencar amb les expectatives. Aquesta mateixa analogia ha portat a convertir ‘L’ascens de Skywalker’ en una decepció en la mateixa mesura que per a molts ho va ser ‘El retorn del Jedi’ en el seu moment. J. J. Abrams, 36 anys després, ha tornat a caure en la mateixa trampa en la qual va relliscar George Lucas: voler acontentar tothom.

Sense entitat pròpia

Si l’anterior pel·lícula de Rian Johnson es mostrava impetuosa i valenta a l’hora d’introduir tota una bateria de conceptes que semblaven orientar la nova trilogia cap a una nova dimensió, en aquesta ocasió, Abrams ha tornat a agafar les regnes per tranquil·litzar els ànims i compondre una obra més conservadora en la qual qualsevol indici d’iconoclàstia es veu aixafat per la reverència a la nostàlgia.

Notícies relacionades

Star Wars: l'origen d'una saga i un negoci fabulosos

'Star wars': els vuit moments més èpics de la saga

Adeu al discurs entorn de la necessitat d’enterrar el que ja és vell i donar valor al nou que sustentava ‘Els últims Jedi’:la tradició torna a donar sentit a una pel·lícula que sembla més pendent a condensar homenatges a cada fotograma que a assolir una entitat pròpia i independent. Tot això preparat per girs de guió fulletonescos, tota una bateria d’extenuants reaparicions, una pesada banda sonora de John Williams disposada a dilapidar qualsevol indici de subtilesa per remarcar els moments més èpics i poca imaginació visual a l’hora de crear imatges potents que perdurin en el temps.

‘L’ascens de Skywalker’ és una pel·lícula massa bigarrada i prefabricada. Resulta complicat entrar en el seu joc, perquè tot el seu mecanisme intern es basa en decisions capritxoses que encaixen amb calçador per compondre una conclusió que s’esforça massa a tancar el cercle a base de trampes i falsa transcendència, i en la qual només funciona de veritat, com a únic nucli de magnetisme, la química entre Daisy Ridley i Adam Driver.