JOC I CULTURA

El CCCB consagra el videojoc com a art

El centre cultural proposa una exposició lúdica, reflexiva i autocrítica sobre el que defensa com una forma narrativa

El CCCB consagra el videojoc com a art
2
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Han passat només 42 anys entre l’any, en els 70, en què Atari es va apuntar el primer èxit global al món de les consoles de videojocs –la famosa, al seu dia, 2600– i l’exhibició de l’aparell a la vitrina d’un museu. Suposa una doble constatació: d’una banda, que les coses cada vegada envelleixen més ràpid, i de l’altra, que els videojocs fa temps que van deixar de ser un assumpte de nens o d’uns quants, una cosa marginal i a part, cultivada en habitacions fosques i amb olor de crispetes i restes d’hamburguesa, i s’ha convertit en una contundent expressió cultural, una cosa que parla de la societat actual i que permet desxifrar-la. És així i no d’una altra manera com batega el cor de ‘Gameplay, cultura del videojoc’, la primera exposició de la temporada 2020 del CCCB i una de les grans apostes del centre del carrer de Montalegre per a l’any que està a punt de començar. Obrirà les seves portes aquest dijous i es podrà visitar fins a principis de maig.

És estrany veure-la allà. La vella Atari 2600. Amb el seu aspecte d’un altre temps i les seves quatre palanquetes

És estrany veure-la allà. La vella 2600. Amb el seu aspecte d’un altre temps i les seves quatre palanquetes: POWER, TV TYPE, GAME SELECT, GAME RESET. Però també és estrany veure que són peces de museu el ‘Pong’, el ‘Donkey Kong’, el ‘Pac-man’ i l’‘Asteroids’, i una altra consola amb aura ja llegendària: la Nintendo. Naturalment, s’ha de tenir una edat per veure amb estranyesa els jocs de la infància exhibits com a articles d’un altre temps, però és inevitable que una mostra d’aquest tipus faci mirar enrere; entre altres coses, perquè els que mai van tenir un comandament d’Atari entre les mans sàpiguen que simple era jugar al principi. Per descomptat, el viatge als orígens no és més que una part. El començament. Una exposició feta per defensar que el videojoc és cultura ha d’estar ben proveïda per al debat i remuntar-se al gènesi és obligatori. Però hi ha molt més.

Narrar el món

Notícies relacionades

¿És cultura el videojoc? ¿És art? No s’ha d’obviar que la mostra és una adaptació de l’exposició concebuda al si del ZKM, el Centre d’Art i Mitjans Tecnològics de Karlsruhe, Alemanya, i que el seu objectiu original és mostrar el videojoc com una narrativa influïda per la política i la societat, però capaç, també, d’influir, de tornada, la política i la societat. Més atenta a la realitat espanyola, i especialment a la catalana, la mostra del CCCB continua sent això: un esforç per explicar aquesta manera relativament recent de narrar el món. Dividida en cinc seccions, ‘Gameplay’ recorre des dels orígens del videojoc fins als ‘indie games’, analitza les seves possibilitats narratives, aprofundeix en les innovacions tecnològiques i estètiques i presta especial atenció al procés de ‘gamificació’ de la societat. Parla del videojoc com a lloc polític, de reivindicació (feminisme, ecologisme), però no fuig de l’autocrítica: hi ha una tradició de videojocs violents i perpetuadors dels estereotips de gènere. L’exposició ho retrata.

La mostra adapta l’exposició concebuda al si del ZKM de Karlsruhe, Alemanya

¿Es podria entendre una exposició sobre videojocs en la qual no es pogués jugar? Ningú ho entendria. No només es pot, hi ha gairebé una trentena de punts de joc: per jugar clàssics com ‘Asteroids’ i ‘Donkey Kong’, fites espanyoles com ‘La Pulga’, jocs indie com ‘Journey’, ‘What remains of Edith Finch’ i ‘Monument Valley 2’, que és descrit així: «viatge surrealista de descobriment d’arquitectures fantasioses i geometries incongruents». Parlant de narrativa.

Temes:

Videojocs CCCB