El culte a Pepe Sales rebrota 25 anys després de la seva mort

L’eco del seu nom ressona per les cantonades del nostre ‘underground’ musical i poètic, inspirant més enllà de la mort vells amics (Víctor Bocanegra) i admiradors (Albert Pla), i deixant un rastre d’intriga que sobrevola les generacions i que, quan menys t’ho esperes, rebrota transformat en una cosa nova. Això és el que més il·lusió els fa a Lulú Martorell i a Martí Sales, aliats ara en la rehabilitació de l’obra més fosca de Pepe Sales (1954-94) a través d’un disc (vinil i compacte) amb torrencial material inèdit, ‘Amor etern alt grup de risc’, i un espectacle que tots dos estrenen aquest dilluns a la Casa Argelich del carrer Ballester, al Putxet.

Al Martí, nebot del Pepe, li agrada explicar aquesta història com la d’un enamorament en cadena: el que el seu oncle (nebot de l’escriptor Joan Sales) va experimentar de jove amb el rock’n’roll i el soul, el de Lulú amb les cançons que aquest va crear, i el més recent, el de la poeta Núria Martínez-Vernis al sentir-la a ella cantant-les al piano. Procés que conflueix en aquest disc publicat per Indian Runners, amb 22 cançons gravades per Pepe Sales, moltes d’elles ‘a cappella’, a veu i guitarra elèctrica, i 15 més que estiren l’encantament de la mà amiga de Lulú Martorell, revelada com a intèrpret veraç. «El piano el toco jo mateixa perquè quan soc allà en catarsi cap pianista em podria seguir», explica la que fos amiga íntima del desaparegut poeta i músic.

Tres estrofes i un ‘riff’

La Lulú es refereix a aquestes cançons com «un lament»; un plany, diu, tot i que «sempre amb esclats d’humor, com si t’estigués vacil·lant». La realitzadora audiovisual va estar casada amb Joan Sales, germà del Pepe, a qui la parella va acollir durant un temps i amb qui ella va acabar convivint (i treballant en el programa ‘Glasnost’, a TVE Catalunya). Aquestes cançons les va escriure a partir de 1981. «Les vaig veure néixer, dia a dia», diu. Composicions no gaire llargues, perquè «amb tres estrofes ja en tenia bastant», en les quals fonia «frases que apuntava a les seves llibretes amb ‘riffs’ de guitarra». Pepe Sales, que va ser ideòleg i lletrista del grup Bocanegra, seguia el rastre de Lou Reed i Bob Dylan, de la cruesa guitarrera de Keith Richards i Jimi Hendrix, i del soul i el r’n’b d’Otis Redding i Sam & Dave. ¿El punk? «No, deia que era un vell prematur i que tocava rock-iaia».

Pepe Sales no era un d’aquells artistes que creuen que el món està en deute amb ells, i més aviat anava fent les seves coses «com qui no pot deixar de fer-les, sense una idea de carrera artística», explica el seu nebot Martí. En els seus últims temps, Lulú el va animar a ordenar quaderns i notes. «Vaig aconseguir que almenys reunís cinquanta poemes», sospira, textos que veurien la llum i que s’ampliarien als llibres ‘Sense re, sense remei’ (2009) i, aquest any, ‘La passió segons Pepe Sales’.

Angustia destil·lada

Creu Lulú Martorell que Sales va començar a escriure mogut per la seva sensació de desencaixament social, «després de passar per la presó per fumar xocolata i assumir la seva homosexualitat, que no era el que tocava». D’allà va sortir el místic desconsol de ‘Cristo de les farmàcies’, peça que Albert Pla va revisar a ‘Cançons d’amor i droga’ (2003), i totes aquestes altres cançons en les quals «destil·lava el seu sofriment». A partir de 1989, els seus poemes expressen «un canvi brutal»: és quan descobreix ser portador d’anticossos de la sida.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Tan reveladores són aquestes cançons en brut de Pepe Sales (entre elles, alguna altra de coneguda com ‘Poble de stars’, que van gravar Els Surfing Sirles, l’extint grup del Martí) com la seva continuació en boca de Lulú. Tractant-se de la filla d’Oriol Martorell, fundador de la Coral Sant Jordi, no ha de suposar una sorpresa la seva familiaritat amb la música. «Als 11 anys vaig estar asseguda a la faldilla de Duke Ellington quan va venir a dirigir Freedom a Santa Maria del Mar», il·lustra com a anècdota. A la segona part del disc, s’anima davant del teclat amb una emotivitat ‘hardcore’, sense tonteries. Ella sospita que el cant es manifesta «per un forat diferent del corrent» i que «si el trobes, és una cosa brutal», tot i que en això un té poca capacitat d’intervenció: «Sents que t’ha triat a tu, i no tu a ell».

Sí que ha sigut molt deliberada aquesta operació de rescat, 25 anys després de la seva mort. «Ha hagut de passar el temps, superar el dol, que aparegués la nostàlgia...», explica Lulú Martorell, per a qui tot això representa «una tremenda magdalena de Proust». Però al final «les coses cauen pel seu propi pes», afegeix Martí Sales. «I quan la gent s’acosta a alguna cosa per un camí no institucional, l’entusiasme és diferent i molt més interessant».