Anar al contingut

LA MARE DEL FEMINISME MODERN

Sami Naïr reivindica la figura de Simone de Beauvoir

L'autor francès fa una evocació íntima i pedagògica de l'autora d''El segon sexe' en el seu últim llibre

Elena Hevia

Sami Naïr reivindica la figura de Simone de Beauvoir

GEORGES BENDRIHEM

El francès Sami Naïr (Alger, 1946) és un dels savis de la política en qui Pedro Sánchez més confia. Va formar part del seu comitè d’experts en el Govern del 2015 i a punt va estar de ser el tercer de la llista en les eleccions europees pel PSOE, però un tràmit burocràtic ho va impedir. No obstant, ara no ha vingut a parlar de política, o sí, però des del punt de vista que més li interessa, el social, perquè està convençut que la revolució feminista, la lluita que situarà en un pla d’igualtat dones i homes, és crucial en el desenvolupament humà.  

Això és una cosa que va aprendre fa més de 40 anys en la redacció de la mítica revista de pensament ‘Le temps modernes’, on va treballar amb Simone de Beauvoir, ‘madame la directrice’. Un dia ella es va interessar per una comissió universitària de la qual Naïr formava part, encarregada de seleccionar els nous docents. «¿Quantes dones hi ha?», va preguntar suaument. I només n’hi havia una. «Una» també va ser la resposta a la pregunta: «¿Quantes dones hi ha hagut en els últims 10 anys?». «El pitjor és que mai m’havia plantejat que això era una injustícia», admet el politòleg i filòsof, que acaba de publicar un llibre ‘Acompañando Simone de Beauvoir’ (Galaxia Gutenberg), un retrat testimonial i còmplice de l’autora francesa, mare del pensament feminista modern gràcies al seu assaig capital ‘El segon sexe’. L’assaig de Naïr també és una espècie de promptuari sobre les lluites, les inquietuds i els temes d’una de les grans pensadores del segle XX.

Algú gens fàcil 

Costa que el politòleg admeti que De Beauvoir no era una dona fàcil (en el sentit no masclista del terme, és clar). «Era molt exigent amb les seves relacions i s’obria només a molt poca gent, però, si et dedicava la seva amistat, com va ser el meu cas, era molt afectuosa. També tenia el seu costat fosc; si afilava el seu humor devastador; podia crucificar una persona tan sols amb una paraula». Així era el ‘Castor’, com l’anomenava el seu amor ‘necessari’, Jean-Paul Sartre, per la paraula anglesa ‘beaver’ i sobretot per la seva capacitat de treball gairebé malaltissa.  

El politòleg i filòsof Sami Naïr, aquest dimarts, a Barcelona / ROBERT RAMOS

Va ser una dona amb cuirassa en un món d’homes encantats d’haver-se conegut, a qui també li va costar adonar-se que pertanyia a un ‘sexe subaltern’ quan complerts els 40 va aplicar la seva extraordinària ment a pensar-se com a dona. Així va arribar a la cèlebre frase de la qual parteix la seva obra magna: «No es neix dona; s’arriba a ser-ho». No existeix, per tant (i és un bon punt de partida per a la discussió), una naturalesa femenina;, és senzillament una construcció dels homes.

Vigència i repercussió 

Avui ‘El segon sexe’ suma edició rere edició i es multipliquen les associacions i grups de treball dedicats a la seva autora, mentre que la filosofia de Sartre, abans el monstre sagrat de la intel·lectualitat, queda només per a ús de professors de Filosofia. I això que quan va aparèixer el llibre no va ser precisament ben rebut. François Mauriac va dir: «Ja ho coneixem absolutament tot de la vagina de Madame de Beauvoir», però Mauriac era un bon burgès catòlic. Algú més aperturista com Camus, llavors amic de la parella Sartre-Beauvoir, va assegurar que era un atac vergonyós contra l’home francès.

«De Beauvoir va detectar que el nucli de les relacions humanes no és el contracte social de Rousseau o la lluita de classes de Marx, sinó la dominació de la dona per part de l’home». 

Sami Naïr

El que ensenya ‘El segon sexe’, més enllà que avui s’estigui d’acord o no amb determinats postulats que es van encunyar després de la segona guerra mundial (i ha plogut molt), és una aportació fonamental segons el parer de Naïr: «Que el nucli fonamental de les relacions humanes no és el contracte social tal com el va definir Rousseau o la lluita de classes de Marx; el nucli és la dominació de la dona per part de l’home». Advertit el problema, l’autor francès encara es dol que les conquestes socials de les dones es continuïn presentant com una cosa excepcional: «El que es necessita és un treball per part dels homes per canviar radicalment la seva mirada cap a la dona i això pot portar molt temps». La bíblia del feminisme del segle XX acaba amb una frase modèlica que en absolut aposta per la guerra de sexes: «Vull una societat basada en la fraternitat entre homes i dones». I Naïr rebla: «Es tracta de lluitar contra el poder masculí i no contra els homes, que no és el mateix».

Model amorós 

Més enllà de les seves idees, la filosofia de la pensadora francesa –sovint més coneguda per les seves relacions amoroses– ha sigut menyscabada acusant-la d’haver estat sotmesa a Sartre i d’haver convertit la parella oberta que van formar en un suplici per als altres amants «contingents», així els anomenaven, que mai van fer perillar la unió ‘necessària’ i principal. El maig del 68, aquest model de parella oberta sense convivència sota un mateix sostre, semblava la nova panacea de les relacions sentimentals. I durant molts anys aquestes contradiccions es van esgrimir per fer una carrinclona esmena a la totalitat. Si la pràctica no funcionava, la teoria devia ser defectuosa. Però, no; 70 anys després, quan el concepte de parella accepta multitud de variables, encara es continuen collint aquells fruits.