Anar al contingut

ENTREVISTA

Rebecca Roanhorse: «Els nadius americans no són només el passat, també tenen futur»

L'autora d''El rastre del llamp' es va venjar de Trump fent que els navaho construeixin un mur contra la resta dels EUA a la seva novel·la, que barreja distopia climàtica i mitologia ameríndia

Ernest Alós

Rebecca Roanhorse: «Els nadius americans no són només el passat, també tenen futur»

JORDI COTRINA

Rebecca Roanhorse (Conway, Arkansas, 1977), amb ascendència afroamericana i en una branca dels indis pueblo, i casada amb un navaho, ha guanyat els premis Hugo i Nebula amb un dels seus relats. Inèdita en castellà, Mai Més ha publicat la seva novel·la ‘El rastre del llamp’, ambientada en un futur postapocalíptic: la nació navaho viu fora de perill al seu territori altre cop independent, Dinétah, separat per un gran mur de la resta del món, que en bona part ha desaparegut sota l’aigua. El desastre ha sigut tal que, entre altres efectes col·laterals, éssers i forces de la mitologia navaho (i monstres inquietants) tornen a campar al seu aire. Tret de per alguns caçadors amb poders sobrenaturals com la protagonista.

Les relacions entre els pueblo i els navaho no van ser precisament amistoses en el passat, ¿oi? Alguna crítica ha rebut per retratar els navaho des d’un punt de vista extern

Jo vaig viure en una reserva navaho i hi vaig treballar, i em vaig casar dins una família navaho, així que ara són la meva família. I la cultura navaho és també meva, per via matrimonial. Entre el lector navaho mitjà la meva novel·la va ser ben rebuda. Tot i que hi ha qui té prejudicis sobre el gènere, i qui vol decidir qui té dret a escriure o no sobre els navaho, així que hi va haver alguna controvèrsia.

¿Fins a quin punt va inventar o va recrear la mitologia navaho?

És una barreja, el Coiot ve de la mitologia, els monstres no.

Hi ha un boom de fantasia que substitueix els mites europeus pels africans, asiàtics... ¿S’està descolonitzant el gènere?

La major part dels llibres que es venen encara tenen protagonistes blancs, europeus, masculins. És encara petita però creix una diversitat d’històries que ve de diferents cultures. La democratització que ha suposat internet ha facilitat que s’hagin trencat antigues barreres.

N. K. Jemisin és bastant més optimista sobre com els afroamericans estan fent seu aquest món.

Hi ha un progrés. I també una reacció. És més fàcil que una dona com jo sigui vista com una escriptora seriosa. I els escriptors establerts, com George R. R. Martin, també ens estan ajudant. Però en fantasia infantil i juvenil, per exemple, hi ha molt treball per fer.

Quant als prejudicis sobre el gènere, ¿el boom de les sèries també l’està obrint a un públic nou?
Sí, és cert, és un camp que s’està obrint i on arriben autors i escriptors literaris. Però encara parlen de gènere d’una banda i de literatura per l’altra. I creuen que si l’autora és una dona, és un llibre juvenil.

¿Per què va decidir barrejar monstres, déus i desastre climàtic?

Vaig situar el llibre en el futur perquè sembla que els nadius americans són un assumpte del passat, i no ho són. Tenen present i tenen futur. Hem sobreviscut i estem reconstruint el nostre món. Té sentit que sobrevisquin a una apocalipsi. És futur proper, així que has de recollir els efectes del canvi climàtic.

I murs.

Oh, sí. El vaig escriure just abans que Trump fos elegit, a la seva campanya no parava de parlar de construir murs a la frontera. Li vaig donar la volta a la idea, que els indígenes construïssin un mur per impedir que la resta d’americans el creuessin.