'Run run', la història d'una cançó migrant

És coneguda com una de les més boniques cançons d’anhel amorós, una història de recerca, de pèrdua i de contacte epistolar. A ‘Run run se fue pal norte’, Violeta Parra narra les anades i tornades de la seva tempestuosa relació amb Gilbert Favre, l’antropòleg francès del qual es va enamorar i amb qui va tenir un amor que va tenir els seus alts i baixos fins al final.

Això explica la cançó: com Run run, Gilbert, se’n va rumb al nord, a Bolívia, i li escriu cartes «‘con letras de coral’», mentre ella es queda al sud, esperant-lo. Run run, l’amor migrant i fugit, li va deixant pistes de la seva ruta, de per on passa: una estació de tren a Santiago, un pont a prop de Vallenar, una pedra al desert del Tamarugal i una oficina de correus a Antofagasta. Després, el no-res infinit. Després, el carro de l’oblit, i l’amargor del sofriment, que Parra compara amb el martiri de Crist: només queden «‘espinas de Israel’», «‘el vinagre y la hiel’».

Notícies relacionades

Les cases que van generar el so de Detroit

Mano Negra i la patchanka del Chino

Però ‘Run run se fue pal norte’ és, a més del relat d’un amor fugitiu que es pot localitzar en un mapa concret, el relat d’una migració musical. Com explica el musicòleg Juan Pablo González, a ‘Migració amorosa i musical a ‘Run run se fue pal norte’’ , la cançó està escrita com un ‘rin’ xilè, una dansa instrumental que pot provenir del ‘reel’ escocès, una cançó de possibles orígens celtes de la qual es té constància des del segle XVI i que es ballava en els judicis a les bruixes allà per 1590. El ‘reel’ va ser adoptat en salons aristocràtics anglesos i podria haver viatjat fins a Xile durant el segle XIX, on s’hauria folkloritzat i transformat en el ‘rin’.

És Violeta Parra qui el recull, en un dels seus viatges a Chiloé, ja com a dansa i música extinta, i el recupera per a aquesta cançó. Parra compon el ‘Run run’ en un ‘charango’, l’instrument que li havia regalat el protagonista de la cançó. I el ‘charango’, a mesura que la cançó finalitza, imita el final del trajecte, el final de l’amor, perquè com diu Parra, «‘más largos son los rieles, más agrio es el después’». La cançó migrant deixa de ser així una cançó extinta i es converteix en una cançó immortal.