Elvis continua viu

Després que Baz Luhrmann estrenés el seu desmesurat biopic Elvis (2022), molts vam creure que allò era tot el que necessitàvem veure i sentir sobre el Rei del Rock and Roll en molt temps. Estàvem ben equivocats. El bombardeig visual i sonor que EPIC proporciona serà tant nèctar diví per als acòlits de Presley com el millor tutorial imaginable per als que encara no acaben d’entendre tant fanatisme, i torna a demostrar per què el músic és assumpte idoni per al director australià: tots dos comparteixen la volença a l’espectacle enlluernador i les emocions desbordades, al moviment perpetu i a la brillantor i l’oripell.

EPIC: Elvis Presley in concert és resultat del descobriment i la restauració de 59 hores de metratge perdut des de feia mig segle que inclou preses descartades de les pel·lícules-concert Elvis: that’s the way it is i Elvis on tour, i de la seva combinació amb imatges en Super 8 de Graceland també inèdites i gravacions desconegudes en què Elvis parla amb franquesa de temes i sentiments privats. Luhrmann, això sí, també omet aquí les al·lusions al consum de drogues i a la violència domèstica. El seu objectiu és celebrar el geni interpretatiu del Rei, i ens el torna del més enllà arrebossant d’un vigor i una energia subrehumans davant multituds frenètiques entre les quals no falten dones posseïdes per la histèria i el desig incontrolables. Mentrestant, i mentre deixa que sonin diverses dotzenes de cançons, la pel·lícula canalitza la grandesa del seu protagonista a través d’una estètica majestuosa, colors exuberants i un so cristal·lí que donen ple sentit a l’acrònim que porta per títol. S’ha d’experimentar a través de la pantalla més gran i el sistema sonor més envoltant possibles.