Fernando Méndez-Leite: "Havíem de celebrar el 40è aniversari dels Goya en una ciutat incontestable"

¿El 2025 ha sigut el millor any del cine espanyol?

Ha sigut un dels anys més brillants en quantitat i qualitat. No hem tingut cap problema per aconseguir nominar cinc pel·lícules magnífiques, però en podríem haver nominat deu més, probablement. Sí, crec que és el millor any del cine espanyol. Curiosament, l’any 86, que es va celebrar en la gala de 1987, la primera dels Goya, també va ser excepcional: hi havia El viaje a ninguna parte, de Fernando Fernán Gómez; 27 horas, de Moncho Armendáriz; La guerra de los locos, de Manuel Matji; Tata mía, de José Luis Borau... Hi va haver un canvi important perquè van ser les primeres pel·lícules resultat de les polítiques que havia dissenyat Pilar Miró a l’ICAA uns anys abans.

Aquest any és el 40è aniversari de l’Acadèmia i dels Goya, ¿per què van triar Barcelona?

Evidentment, l’any del 40è aniversari havíem de fer-los en una ciutat que fos incontestable. I Barcelona és una gran ciutat, i a més és el centre de producció d’una part substancial de la història del cine espanyol. Si un observa les diferents etapes per les quals ha anat passant el nostre cine, te n’adones que les pel·lícules que es feien a Barcelona marcaven moltíssim. Els anys 50 són els anys del gran cine policíac català, que té a més, avui dia, un valor testimonial increïble, perquè és un cine molt en exteriors, molt de carrer i popular. Hi ha grans pel·lícules en aquella etapa com les de Paco Rovira Beleta. I després als anys 60, tota la modernitat va aparèixer des de l’anomenada Escola de Barcelona, que va ser un referent, a més molt diferenciada del cine que es feia a Madrid. I què es pot dir dels 90: Bigas Luna, Isabel Coixet, gent importantíssima. El cine català sempre ha sigut un cine diferenciat. Barcelona ha sigut una plaça fonamental en la història del cine espanyol.

I un no s’ha d’oblidar d’Albert Serra, o de Bayona...

La situació actual, sens dubte brillant, del cine espanyol està molt marcada pel resultat de dues escoles fonamentals, l’ESCAC i l’ECAM a Madrid, que curiosament van néixer alhora, el mateix any, i de manera més o menys espontània. Sempre amb plantejaments diferents, però amb una molt bona relació i connexió. Josep Maixenchs va tenir una visió quan ningú més la va tenir.

Notícies relacionades

El premi Aena de narrativa atorgarà un milió al guanyador

Elvis continua viu

Som al 2026 i únicament tres dones han guanyat (en quatre ocasions) el Goya a millor director en 40 anys de premis.

Bé, hi ha molts Goya a l’opera prima que sí que els han guanyat. Crec que avui dia les directores estan molt ben considerades en la indústria i per part de la crítica. Estan molt nominades. Queden coses per fer, evidentment. Es parla molt de desigualtat de salaris. Però el que s’ha avançat té tal magnitud que jo estaria tranquil. Anem en bona direcció. Tampoc pots demanar la lluna en un cove. En aquesta edició hi ha moltes productores nominades, per exemple, i el poder és allà, a la producció.