Els 100 llibres que van marcar Bowie

Literatura i assaig; història, autobiografies, antologies d’entrevistes i diccionaris de conceptes; mitologia, nou periodisme, història del rock, art, càbala... Sabíem que David Bowie (1947-2016) era un devorador cultural de pro i un lector golafre, i a molts dels seus seguidors els hauria encantat introduir-se a la seva biblioteca portàtil, aquells baguls plens de volums amb què viatjava. Ara és possible colar-s’hi a través d’un altre llibre, ‘El club de lectura de David Bowie’, que tant pot servir com a provisió de troballes editorials de vegades ignotes com de complement a la seva obra musical: molts d’aquests títols atresoren pistes que ajuden a contextualitzar les seves cançons.

El llibre, iniciativa de l’editorial barcelonina Blackie Books, recorre les cent lectures que Bowie va qualificar de més «importants i influents» en la seva vida cent lectures que Bowie va qualificar de més «importants i influents» en la seva vida, no necessàriament les seves favorites, precisa el seu autor, el periodista britànic John O’Connell. La llista va veure primer la llum en l’exposició ‘David Bowie is’, inaugurada a Londres el 2013 i que quatre anys després va viatjar al Museu del Disseny de Barcelona. O’Connell la desenvolupa ressenyant cada un d’aquests volums i, per al seguidor de Bowie, l’interessant és que rastreja l’influx del llibre a la seva obra musical, incloent al final la menció a una cançó o àlbum que la reflecteixin.

L’influx del Gran Germà

Com ja sospitàvem, Bowie bevia de totes parts i tot ho filtrava per després alimentar la seva canviant obra. Ziggy Stardust i els Spiders from Mars bevien del sentiment de colla aliena a les regles de convivència, realçat per la ‘Novena simfonia’ de Beethoven, que llisca a ‘La naranja mecánica’ (1962), d’Anthony Burgess. Resulta també meridiana la inspiració de l’àlbum ‘Diamond dogs’ (1974) en l’apocalíptic Orwell de ‘1984’. Relat que va mirar primer de convertir en un musical teatral o en un programa televisiu i que, davant la negativa de la vídua de l’escriptor, va acabar reflectint en cançons com la mateixa ‘1984’, ‘Big brother’ o ‘We are the dead’.

Al principi es concentren títols clàssics, com ‘L’estrany’ (1942), de Camus, que O’Connell associa a Bowie per la via de la identificació amb l’adolescent atrapat en un entorn pusil·lànime; ‘Infern’ (1320), de Dante Alighieri, que s’aconsella llegir mentre s’escolta ‘Scary monsters’, o ‘Madame Bovary’ (1856), de Flaubert, amb el seu fons d’escapisme associable a ‘Life on Mars?’. Les successives etapes de l’obra de Bowie es van perfilant a través de les cites a llibres de vegades remots, com ‘Dogma y ritual de la alta magia’ (1856), de l’ocultista francès jueu Eliphas Lévi, volum que Bowie portava amb si en els seus temps de més amistat amb la cocaïna, el 1975, i que emmarca el procés que portaria fins a l’àlbum ‘Station to station’, publicat l’any següent: les ‘estacions’, com successives etapes de l’‘arbre de la vida’ utilitzat per la càbala.

De Berlín a Trípoli

A ‘Berlín Alexanderplatz’ (1929), d’Alfred Döblin, trobem senyals de la seva fugida de Los Angeles fins als peus del teló d’acer. La decadència de la República de Weimar i, per extensió, de la cultura europea que transmet l’obra va acompanyar Bowie (i a Iggy Pop) als seus discos electrònics i industrials gravats als estudis Hansa. En aquest desolat però romàntic imaginari incideix ‘Antes del diluvio’ (1972), d’Otto Friedrich, per llegir embolicat en els dissonants onatges de la peça instrumental ‘Neuköln’. I la tribal ‘African night flight’ (del llunàtic àlbum ‘Lodger’, 1979) té, com documenta O’Connell, antecedents en ‘Una tumba para un delfín’, novel·la colonial l’autor de la qual, Alberto Denti di Pirajno, va ser governador de Trípoli, Líbia, en temps de l’ocupació italiana.

Notícies relacionades

‘People have the power’

BCN renovarà escenaris per a grans cites musicals

La selecció de llibres és eminentment anglosaxona, si bé inclou llibres d’autors russos (Mikhaïl Bulgakov), japonesos (Yukio Mishima) i alemanys (Christa Wolf). Cap escriptor en espanyol entra en la llista, que s’introdueix en territori de no ficció a través de volums com‘Silenci’ (1961), de John Cage, influent en Bowie a través de Brian Eno. Allà, el creador avantguardista explica com l’absència de cap nota a la seva peça ‘4’ 33’’’ no és sinònim de silenci, ja que els sons que ocupen l’estança on s’escolta, incloent els batecs del teu cor o la teva respiració, poden ser formes de música.

La literatura musical apunta per diversos flancs: volums com els canònics ‘Mystery train’ (1975), de Greil Marcus, i la ‘Història del rock’ (1970), de Charlie Gillett, entorn de les tendències del segle XX. També obres genèriques de consulta com aquest ‘Diccionario de temas i símbolos artísticos’ (1974), de James Hall, que es projecta en els inquietants vídeos, plens de codis per desxifrar, de les cançons que Bowie va publicar molt poc abans de morir, ‘Lazarus’ i ‘Blackstar’. Enigmes que, de la mà d’O’Connell, i tirant del fil de les lectures seleccionades, poden arribar a ser-ho una mica menys.