28 febr 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA A L'AUTOR DE 'CRÍMENES'

Von Schirach: «El càstig més dur és el que ens autoimposem»

L'escriptor alemany i net de criminal nazi tanca amb 'Castigo' el seu acerat tríptic de relats inspirats en els seus 25 anys de carrera com a advocat penalista

Anna Abella

Von Schirach: «El càstig més dur és el que ens autoimposem»

LAURA GUERRERO

En el tràgic i últim dels 12 relats de ‘Castigo’ (Salamandra) s’intueix que el lletrat protagonista és en realitat el seu autor, Ferdinand von Schirach (Munic, 1964), la fama del qual com a escriptor –publica a 30 països– el va portar a abandonar una carrera també d’èxit de 25 anys com a advocat penalista. Al conte es retroba amb un amic de la infància, destrossat perquè després d’una discussió amb la seva dona aquesta va ser assassinada. Se sentia culpable sense ser-ho. «Va ser una història clau per a mi. Normalment considerem que el càstig és una cosa que sentencia un jutge després d’un judici i, una vegada complerta la pena, el deute amb la societat queda saldat i el comptador es posa a zero. Però en realitat el càstig més dur és el que ens imposem a nosaltres mateixos. Tots carreguem amb coses que no podem perdonar-nos i ens autocastiguem, no hi ha redempció. És el càstig més profund», afirma l’escriptor, l’amic del qual es va suïcidar.

«Tots hem comès errors i carreguem amb culpes. Dubto de la gent que diu que ho ha fet tot bé. Jo porto una culpa, però no confessaré una cosa que no diria ni al meu advocat. No puc canviar res, així que no tindria sentit explicar-ho», assumeix Von Schirach, un as en bussejar en les profunditats del comportament humà.

Els títols dels seus llibres són tan concisos i acerats com els relats que els habiten. Després de ‘Crímenes’ (Premi Kleist) i ‘Culpa’, ‘Castigo’ tanca el tríptic inspirat en casos de la seva carrera judicial, convertits ja en sèrie. També firma ‘Terror’, obra de teatre representada a més de 20 països. Si un no conegués els temes que hi tracta seria molt fàcil atribuir aquesta constel·lació de substantius a l’estigma familiar que l’acompanya. Tenia 12 anys quan va saber que el seu avi va ser el cap de les Joventuts Hitlerianes Baldur von Schirach (1907-1974), condemnat en els judicis de Núremberg a 20 anys de presó, que va complir a Spandau.

«El càstig més dur és el que ens imposem a nosaltres mateixos. Tots carreguem amb coses que no podem perdonar-nos i ens autocastiguem»

Ja el 2011, assenyalava en una entrevista en aquest diari que «la culpa no s’hereta, però la responsabilitat, sí», i continuava preguntant-se per què el seu avi va triar seguir Hitler lliurement. «No va ser casualitat que en el cas dels crims del nacionalsocialisme, com els del meu avi, un estigués del costat dels perpetradors, perquè va ser un extermini industrialitzat de persones». No va ser tampoc casualitat que l’exadvocat abordés a la seva primera novel·la, ‘El caso Collini’, el paper de la justícia alemanya davant un antic criminal nazi. «No es va castigar prou nazis després de la guerra –reitera ara-. Però després, a Alemanya Occidental es va treballar en la culpa de la societat i encara avui s’està portant a judici criminals nazis».  

Confessar sent innocent

Planteja constantment Von Schirach dilemes sense entrar en judicis morals. «Com a advocat defensor no puc tenir una opinió moral sobre què va fer el meu client», avisa, i admet que un assassí li va confessar un crim que, pel secret professional, no va poder revelar. «però hi ha qui confessa crims que no ha comès. Com el cas d’un estudiant enamorat d’una dona maltractada pel seu marit, que va matar el marit amb una estàtua. Ella va confessar el crim per protegir l’amant. Tot i que també hi ha moltíssima gent boja que en casos mediàtics s’autoinculpa davant la policia», afegeix.

No va agafar mai casos d’abús o de maltractament a nens, confirma. «No només per raons ètiques, sinó perquè no soc capaç de veure si un nen menteix. També vaig rebutjar crims lligats a la ultradreta, per motius polítics i per la història de la meva família, i els d’estafadors, perquè tendeixen a intentar enganyar els advocats». 

Sexe i crim

No falten a ‘Castigo’ casos, no tan estranys com pot semblar, afirma, com el d’un home que es va venjar dels qui van ultratjar la seva nina sexual –hi ha gent que les estima com si fossin persones i això es té en compte en el judici. Per a ells és una afecció real»–, o de pràctiques sexuals com l’aconseguir plaer amb l’estrangulació que acaben malament. «L’actor David Carradine va morir així en un hotel de Bangkok. Vaig conèixer unes persones a qui els agradava tenir sexe disfressats d’animals. Jo no jutjo ni entro als dormitoris de la gent. Tot i que fa uns anys vaig veure el cas d’un home que va ser assassinat i canibalitzat amb el seu consentiment. És trist voler acabar així la teva vida», conclou.

Temes: Nazisme Llibres