Les bambolines de Tàpies

La carta la va escriure el 16 d’octubre del 1971 el director de la Deutsche Oper de Berlín. El seu destinatari era Antoni Tàpies. «Estimat mestre, el 25 de setembre vam tenir la ‘premier’ d’una nova representació de ‘Don Giovanni’. Vaig lamentar molt que hagi rebutjat fer l’escenografia per a aquesta òpera. No sé per què, però tinc la convicció que la col·laboració amb vostè podria donar al teatre musical noves experiències de gran importància». Com que no perdia l’esperança, tot seguit li proposava treballar en l’escenografia d’‘El pabellón de oro’, de Yukio Mishima, i Tàpies va respondre en una altra carta, datada el 9 de novembre, que sí. S’ignoren les raons per les quals el projecte no va arribar a bon port.

Les dues cartes estan exhibides en l’exposició ‘Antoni Tàpies. Teatre’, que la Fundació Antoni Tàpies va inaugurar la setmana passada i que estarà oberta al públic fins a l’abril. «Una exposició que suma a la lectura de Tàpies –va assenyalar el director de la institució, Carles Guerra–. Presenta la relació que Tàpies va mantenir amb l’àmbit del teatre i és una relació que va donar uns resultats extraordinaris». La mostra presta especial atenció als cinc projectes teatrals en els quals va participar l’artista barceloní en condició d’escenògraf, ‘Or i sal’ (1961), ‘Semimaru’ (1966), ‘L’armari en el mar’ (1978), ‘Johnny va agarrar el seu fusell’ (1989) i ‘L’Éboulement’ (1982), aquesta última a París. La seva participació en les tres primeres és representativa de la seva voluntat de sumar-se a la renovació del teatre català, llavors desitjós de respirar el mateix aire que l’avantguarda teatral europea després d’anys de llast franquista.

Màgia, òpera, marionetes...

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

La relació de Tàpies amb el teatre va transcendir aquestes col·laboracions i va tenir capítols de naturalesa íntima i –mal mirat– morbosa, com les anomenades «sessions de caligarisme», espectacles privats tipus cabaret que coronaven les vetllades entre el grup d’amics de Tàpies. Bé a l’estudi de Modest Cuixart, bé a la casa de Leopoldo Pomés, Tàpies i companyia (Joan Brossa, Joan Ponç, Pere Portablella, els dos amfitrions) s’entregaven a representacions que en tenien prou amb modestos tocs de maquillatge i vestuari per a la creació d’un univers paral·lel, que és el que fa el teatre, a més de la capacitat de cada un de fer d’algú diferent, per descomptat. Portabella, explica l’exposició, es transformava en ballarí professional; Brossa, en prestidigitador, i Tàpies, en «un personatge vociferant i espasmòdic que emetia uns grans udols». Qualsevol hauria volgut ser allà.

«Evidentment, les escenografies no van ser fetes per durar, però el material recopilat intenta reconstruir-les», va explicar la comissària de la mostra, Núria Homs. «A més, s’hi inclouen obres que tenen una forta relació amb el seu treball escenogràfic i que mostren el lligam entre la seva obra personal i la seva obra per al teatre». L’efímer és signe de gran part del treball teatral, de manera que per aprofundir en aquesta faceta de Tàpies el museu ha recorregut a fotos, retalls de premsa, cartes, fulls volants, esbossos, material documental, programes, moltes peces en general que mai s’havien exhibit. L’exposició abunda en la relació Tàpies-teatre en totes la seva facetes, incloses la màgia, l’òpera i les marionetes. I ja que comencem amb una obra que mai va fer, acabem amb una que sí: Teatre de l’Alliança. 17 i 18 de juny del 1966. Onze de la nit. ‘El petit i el gran testament’. Muntatge teatral. Direcció: Lluís Solà. Decorats: Antoni Tàpies.