La Sala Atrium: «Que ningú s'espanti, però estem assetjats»

La Sala Atrium havia d’estrenar la seva segona obra de la temporada el dia 16, i just aquella tarda els disturbis postsentència es van traslladar a les portes del teatre. No és un recurs narratiu: la manifestació convocada a la tarda a Gran Via amb Marina va degenerar en protesta violenta davant de la Conselleria d’Interior i es va estendre pels carrers adjacents, entre els quals Consell de Cent, on es troba el petit teatre de 54 butaques, on feia dies que preparaven la posada de llarg de ‘Quincas la mort i la mort’, monòleg tragicòmic d’Òscar Muñoz sobre el tema de l’amistat. Era el teatre per una banda i eren les fogueres per una altra. El còctel per aquí i les càrregues policials per allà. No oblidaran aquesta nit.

Ja la setmana havia començat malament, ja que la sala havia programat la roda de premsa –la presentació de l’obra davant dels mitjans– per al dia 14. El dia de la sentència. «Era al migdia i no es va presentar ningú», diu la responsable, Patricia Mendoza. «Informativament parlant, la cultura és el primer que se sacrifica en dies com aquest». No és necessari incidir en la importància que té la difusió en mitjans per a una sala modesta com Atrium. Si era un mal auguri, la sala va preferir ignorar-lo. «La veritat és que no vam pensar que la situació ens pogués afectar. És veritat que a partir de dimarts van començar a comunicar-nos baixes de gent convidada a l’estrena, però era gent que vivia fora de Barcelona, que deia que no podria venir sobretot pel tema de les carreteres tallades», recorda Mendoza. Van seguir endavant.

Flamarades a la llunyania

Dimarts, dia 15, va tenir lloc l’últim assaig abans de l’estrena. Aleshores, les protestes violentes que havien tingut lloc a l’aeroport la nit anterior s’havien traslladat al centre de la ciutat, al passeig de Gràcia i voltants. Com un anunci del que passaria l’endemà, els responsables de l’obra van veure a la llunyania les flamarades quan van tancar la sala. «Però jo continuava pensant que no passaria res. La manifestació de dimecres era a Marina. No tenia per què afectar-nos». Ningú podia preveure res, ni ella ni ningú. El foc es mou a discreció. Els preparatius van continuar amb normalitat i dimecres, una hora abans de l’estrena, Mendoza va veure que el passeig de Sant Joan, a 50 metres de la sala, estava pres per la policia. Els Mossos blindaven la conselleria. «Hi havia molta policia i gent que pujava de Marina. La gent que arribava a l’estrena mirava l’ambient amb preocupació, però jo els deia: ‘Estrenarem igual’. Ja se sap: ‘The show must go on’».

De 54 convidats n’hi van acudir finalment 32: un cop dur, un 40% menys de públic un dia capital per a l’obra. «Va ser dolorós», diu Mendoza. En un clima estrany va començar la funció. La responsable es va quedar fora i, al veure que cada vegada hi havia més gent i que començaven les carreres, que llançaven objectes i hi havia trets, va abaixar la persiana del local. Després la va tornar a obrir i va veure les barricades al carrer, a 10 metres de la sala. «No tenia por, però sí que estava preocupada per la responsabilitat que tenia sobre la gent que havia acudit a l’estrena. ¿Què faríem si no podíem sortir?». Pel finestral superior va fer alguns vídeos del que passava, i al finalitzar la funció, després dels aplaudiments, va pujar a l’escenari, va prendre la paraula i va anunciar: «Que ningú s’espanti, però estem assetjats».

Sortida esglaonada

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

A l’interior, la gent no s’havia assabentat de res. «Almenys va servir per comprovar que la sala està ben insonoritzada», diu Mendoza amb un somriure malenconiós. Des de l’escenari, la responsable va dir que qui volgués sortir podia fer-ho, que faltaria més («ella no retindria ningú allà»), però que qui volgués podia quedar-s’hi a prendre una copa de vi, mentre es calmaven les coses. Alguns se’n van anar i alguns es van quedar. La gent va sortir de la sala esglaonadament i Mendoza va anar rebent missatges al mòbil de: «Ja he arribat a casa». «Soc al metro», i coses per l’estil. I així va acabar la nit, però així va començar la segona part del malson: «El cert és que la situació no ens va perjudicar tant aquell dia com els posteriors, que estan sent molt durs». «No sé si és per la zona en què ens trobem o per no haver pogut fer la roda de premsa».

«La gent no vol fer plans», diu. «A ningú se li ocorre comprar aquests dies unes entrades anticipades». «Estem fent funcions per a 10 persones, quan una obra com aquesta, amb un actor solvent i conegut, podem tenir mitja sala venuda amb les anticipades». «S’ha parat tot», sentencia. «Jo soc la primera que vaig a les concentracions, la sentència és injusta, vam fer vaga general, però hi ha vida més enllà de tot això». Diu la responsable que la cultura serveix per comprendre millor les coses, i per relaxar-se, i per desconnectar, però que aquest país no està acostumat a consumir cultura, i quan passa una cosa així, «és la punta». Ara, la sala ha de funcionar al dia. «Si som 10, som 10, però si som cinc no farem la funció». Ja vindran temps millors. O no.