Lily Allen publica el disc de ruptura definitiu

Quan et fan el salt, quan et proposen una relació oberta només per poder enganyar-te "amb el teu permís", pots plorar, cridar, esbravar-te amb els amics, bloquejar l’ex, anar a teràpia... Si ets artista, pots fer tot això i, a més, fer-ne una cosa bonica. Una novel·la, una pel·lícula, un disc; des de Her de Spike Jonze a El amor dura tres años, de Frédéric Beigbeder, o The boatman’s call, de Nick Cave. Però només si ets Lily Allen pots escriure, gravar i produir en tan sols deu dies un àlbum en què expliques tots els detalls de com es va ensorrar el teu matrimoni amb el pervers del teu ex (David Harbour). El primer àlbum en set anys, i un dels millors de la teva carrera. Ah, i a sobre ho publiques per sorpresa i just quan ell està en plena promoció de la seva nova sèrie. La ràbia femenina com a motor d’acció i creació.

Durant segles a les dones ens ha dit que l’elegància és estar per damunt de les coses, sobretot del dolor. Que la discreció és dignitat i la contenció, fortalesa. Però discreció i submissió s’assemblen perillosament massa. Deixar d’avergonyir-te pel que t’ha passat, explicar-ho, entendre que no ets boja, que això està objectivament malament, és un pas importantíssim per aclarir els grisos d’una traïció com aquesta. Els mortals comuns fem aquest pas parlant amb el nostre cercle; Lily Allen ho pot fer, i ho ha de fer, amb tot el planeta. Quan Spike Jonze, Beigbeder o Nick Cave van fer obres sobre els seus divorcis no va fer escarafalls ningú.

Continuem ara la cronologia que Allen ens narra a West End girl.

2020: Lily Allen i David Harbour, actor a Stranger things, es casen, es compren una casa a Nova York i ella, britànica, ho deixa tot per instal·lar-se als EUA.

2021: com que a Lily li ofereixen un paper a Londres, s’hi estarà un temps. David qüestiona primer el talent de la seva dona, es demana com és que no ha hagut ni de passar un càsting i després, en una trucada, Harbour li demana una relació oberta. Ella accepta per fer-lo feliç, però amb uns límits.

2022-2024: la inseguretat de sentir que el marit no la desitja fa efecte en Lily, que, a més, comença a sospitar que ell no compleix l’acord. Comença a buscar proves i traspassar límits morals. Descobreix que té raó. Ella entra en apps de cites sense ganes; pensa a tornar a beure. Ho acaben deixant a finals del 2024.

I arribem a finals el 2025, amb la publicació d’aquest disc.

Notícies relacionades

Barcelona despunta com a pol europeu de la biotecnologia

Com transvestir la nostàlgia de modernitat

Però la xafarderia és el que importa menys. Lamentablement, no és res d’extraordinari. Perquè West End girl és una classe magistral sobre com escriure cançons. Sobre com explicar una història en una època de singles i one-hit wonders, sobre com agafar el gènere confessional i fer-ne una cosa bonica, bellíssima. Un disc que, com si fos un musical, transita entre diversos gèneres per explicar-nos una història emocional.

El break-beat de Ruminating per als pensaments intrusius, el western de Madeleine per a la confrontació amb l’amant, la nostàlgia de Beg for me per desitjar que tot fos com abans, el R&B noventer en el tancament càndid de Fruityloop: estimat, només ets un nen gran amb problemes d’abandonament. ¿Però saps? It’s not me, it’s you, tanca Lily fent referència a l’àlbum que la va catapultar a la fama. En definitiva, a West End girl hi arribes per la xafarderia i t’hi quedes perquè resulta del tot refrescant, imaginatiu i catàrtic.