Spirou, a la Bèlgica ocupada pels nazis

«La guerra és un escorxador. ¿És que el teu deure és tornar a la barbàrie? ¿T’adones que això és matar els nostres semblants? [...] Tots som bàrbars per als altres». Reflexions com aquestad’un adolescent Spirou –encara botons en un Hotel Moustic que requisaran els alemanys– al seu amic Fantasio –reclutat en plena ocupació nazi de Bèlgica e 1940– fan de ‘La esperanza a pesar de todo’(Dibbuks), que firma Émile Bravo (París, 1964), probablement l’àlbum més madur del popular personatge de còmic. «A la guerra t’obliguen a oblidar que els altres són humans, et diuen que són bàrbars, es deshumanitza l’enemic i si tu mates perds gran part de la teva humanitat. Aquí, Spirou és un jove que es tornarà un heroi humanista i que mostra com comportar-se en una guerra si no vols deixar de ser humà», assenyala aquest dibuixant francès de pares espanyols fugits de la guerra civil. 

Gana i por

N’ha heretat l’humor com a «defensa i única manera de sortir de moments tràgics» en «una història sobre la condició humana que es troba a la Història en majúscules»: «En aquest còmic hi ha morts, hi ha personatges que moren. No viuen una aventura, com diu Fantasio, sinó que, com el rectifica Spirou, és la guerra». Però no al front de batalla sinó a la pell dels civils. Per a això, l’historietista va acudir a fonts originals. «Buscava herois i no en vaig trobar cap. Sempre em deien que només recordaven la gana i la por. I vaig voler explicar com va ser per als nens, per a la gent normal, com vivien quan encara no sabien el que farien els nazis o que Hitler guanyaria, perquè puguem preguntar-nos què hauríem fet nosaltres».

Bravo va construir la història, que culminarà en tres pròxims àlbums, basant-se en el llibre que l’advocat i periodista Paul Struye va escriure amb les notes que anava prenent durant la guerra i que enviava a Londres, al Govern belga a l’exili. «En aquests informes deia com pensava la gent, què feia, el preu del pa... de forma objectiva, com un estudi social. És una mina per entendre l’època».  

Per això, apunta, aquí Spirou, tot i que espiï els nazis, «no té consciència política; està enamorat d’una jueva comunista i no estima els nazis perquè aquests no estimen ni jueus ni comunistes, i han envaït el seu país». Però «encara és un nen, no vol lluitar ni matar ningú, té ganes de viure i va amb compte, és prudent, com em van dir que van ser aquells amb qui vaig parlar», explica Bravo, que afegeix la influència del que li va explicar el seu pare, a qui amb 19 anys i fent la mili la guerra civil va agafar en zona republicana. «Li vaig preguntar si havia matat a algú. Em va respondre: ‘Crec que no. Dispares des de les trinxeres i no ho saps. En l’únic que pensava era en sobreviure, era jove i no havia viscut res’».  

Per tot això, «cal recordar què va ser l’Holocaust i el nazisme i explicar-ho als joves. Spirou és un personatge popular que em serveix per fer-ho, el còmic pot ser una supereina perquè la gent visqui el trauma del que va passar i pensi per si mateixa», assenyala l’autor, que seguint «el model de Goscinny a Astérix», utilitza diferents nivells de lectura per «parlar tant a nens i adults».

El col·laboracionisme i picades d’ullet a Tintín i Hergé

Notícies relacionades

Els silencis del nazisme, al còmic

Paraula d'Hergé

Pintors jueus fugits, belgues refugiats rebutjats per França, ‘boy scouts’ emulant les Joventuts Hitlerianes, el record del pas dels republicans pels camps de concentració francesos (com el seu pare, que va ser a Argelès), bombardejos, nens orfes, misèria, falta d’aliments... tot és en aquest còmic, tamisat per la mirada juvenil dels protagonistes. També el col·laboracionisme, ja que Fantasio comença a treballar al diari ‘Le Soir’, dirigit pels ocupants alemanys, igual que va fer Hergé, creador de Tintín (a qui no falten picades d’ullet), per la qual cosa va ser castigat després de la guerra. «Però el 1940 la paraula col·laboracionista encara no existia, molts no sabien què significaria treballar per als alemanys. Calia menjar, sobreviure, i ells donaven feina. Centenars de francesos i belgues van anar a treballar Alemanya perquè els joves alemanys eren al front i per cada tres treballadors tornaven un presoner».

Bravo, seguidor de la línia clara i admirador del ‘boom’ del còmic espanyol dels 70 i 80 amb revistes com ‘El Víbora’ i ‘Cairo’, va ser un dels noms que, al costat de Lewis Trondheim, Christophe Blain, David B, Joann Sfar o Marjane Satrapi, va emergir als 90 com a capdavanter de la nova ‘bande dessinée’. Va debutar el 2008 amb el multipremiat ‘El diario de un ingenuo’ (reeditat per Dibbuks) a la col·lecció ‘Una aventura de Spirou per...’,on grans autors tenien carta blanca per plasmar el personatge. I es va remuntar als orígens mai explicats pel seu creador, Rob-Vel, i successors com André Franquin, per explicar com es va fer grum o d’on sorgeix Fantasio o el seu esquirol Spip. La màxima de Bravo: «El dibuix és una eina per explicar una bona història. L’important és el que expliques».