Sarkozy, presó. Macron, ¿dimissió?

La commoció és forta. El conservador Le Figaro titula: "Despotisme judicial". Sarkozy diu que és una venjança dels jutges per les seves crítiques anteriors. Alguns sostenen que els jutges volen ser inflexibles contra la corrupció dels polítics... de dretes. Ja una sentència anterior, que condemnava Marine Le Pen a no ser elegible per a cap càrrec públic, també va ser declarada executiva malgrat no ser ferma. Així, la líder de l’extrema dreta no es podrà presentar a les eleccions presidencials del 2027. ¿És correcte que en un Estat de dret algunes sentències recurribles siguin executives?

La situació de Sarkozy és rellevant –més que el que ha passat al Museu del Louvre– i el pitjor és que té lloc quan França està immersa en una seriosa crisi econòmica i política. El PIB amb prou feines creix, el dèficit públic dobla l’espanyol i el deute públic (115% del PIB, enfront del 100% d’Espanya) necessita pagar més als mercats que el grec. Des de les eleccions legislatives anticipades del 2024, el divers "bloc central" no té majoria i l’oposició (extrema dreta i esquerra) ha tombat ja dos primers ministres que no han aconseguit aprovar els pressupostos.

Una enquesta periòdica de Le Monde diu que la confiança en els partits ha arribat al seu nivell més baix (10%) i que, tot i que el 66% pensen que la democràcia és insubstituïble, el 81% creuen que a França funciona malament. El 85% creuen que es necessita un autèntic cap per restablir l’ordre. ¿Troben a faltar el general De Gaulle o desitgen un cabdill? I el 58% pensen que Macron hauria de dimitir. Fins i tot Édouard Philippe, que va ser el seu primer ministre tres anys, ho creu i ho acaba de repetir a Barcelona.

Però la realitat pot ser menys horrible del que sembla. Sébastien Lecornu, el nou primer ministre, acaba de superar dues mocions de censura –una de l’extrema dreta, l’altra de l’extrema esquerra– gràcies a una entesa, inèdita i de l’últim minut, del bloc central amb els socialistes. El bloc central –amb mal humor del seu corrent més de dretes– ha acceptat congelar fins després de les presidencials la reforma liberal més emblemàtica de Macron, apujar l’edat de jubilació dels 62 als 64 anys. Creuen que més inestabilitat –una altra caiguda del Govern– seria encara pitjor, i que unes noves eleccions donarien més força a l’extrema dreta. La jubilació als 62 anys és un despropòsit a l’Europa d’avui, però a França –amb diverses vagues generals dels sindicats en contra– és una bandera d’esquerres. I els socialistes necessitaven aquest triomf per distanciar-se més dels insubmisos de Mélenchon.

¿Podrà sobreviure la fràgil entesa als pròxims pressupostos i aguantar fins a les presidencials del 2027, esperant que llavors l’extrema dreta i els insubmisos hagin perdut força? Aquesta sembla que és l’aposta de Macron, un orgullós president que acaba molt malament; de la majoria del bloc central, i dels socialistes, que volen tornar a la centralitat europea.

Notícies relacionades

Aldama: ni un pèl de tonto

No sé qui soc

No serà gens fàcil, però el món econòmic prefereix el que és dolent i conegut (un ordre en crisi) a les incògnites d’unes noves eleccions que podrien suposar més desestabilització i l’ascens al poder de l’extrema dreta antieuropea, quan França és un pilar –junt amb Alemanya– de la UE. Per això, el principal índex de la borsa va reaccionar amb força a l’alça després de la derrota de les dues mocions de censura. Els mercats no aposten ni per més desestabilització ni per l’extrema dreta.

Però tot és molt volàtil. I també confús. ¿Més que a Madrid.