Paraula d'Hergé

L'arxivista i expert Dominique Maricq reuneix frases, pensaments i opinions del creador de Tintín en un breu volum il·lustrat

Paraula d'Hergé
4
Es llegeix en minuts
Anna Abella
Anna Abella

Periodista cultural

Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Hergé mateix va tancar la porta: «Tintín sóc jo, igual que Flaubert deia: ‘¡Madame Bovary sóc jo!’ ¡Són els meus ulls, els meus sentits, els meus pulmons, les meves entranyes!... (…) Si altres reprenguessin Tintín, potser ho farien millor, o potser pitjor. Però ho farien d’una altra manera i, llavors, ¡ja no seria Tintín!». Totalment d’acord amb el dibuixant belga es mostra al seu pas per Barcelona Dominique Maricq, expert i arxivista de la Fundació Moulinsart (que en custodia els drets) i autor d’Hergé per ell mateix (Zephyrum Ediciones, en català i castellà).

Per a aquest concís llibre, il·lustrat amb fotos, dibuixos i vinyetes, editat a França el 2007 en una col·lecció de format breu, Maricq (Bèlgica, 1953) va haver de fer una «selecció radical» de frases i opinions abocades per Georges Remi, Hergé (1907-1983), en entrevistes i cartes. Seguint el fil de la seva vida, hi figuren totes «les seves llums i ombres».

Criat als boy scouts, dels valors dels quals no va renegar mai, Hergé va començar a materialitzar el seu talent per al dibuix al diari Le Vingtième Siècle, el director i mentor del qual, l’abat Wallez, li va oferir portar Le petit Vingtième, on naixeria Tintín a les historietes que Hergé mateix va qualificar de «pecats de joventut»: Tintín al país dels soviets (1930), pel qual se’l va acusar d’anticomunista, i Tintín al Congo (1931), de racista. «Si els hagués de tornar a fer, els faria d’una altra manera, segur», deia, atribuint-los a la influència de la mentalitat dominant de l’època colonial.

«No va pretendre ser racista, però no hi va reflexionar prou. Era molt jove –explica Maricq–; el diari era catòlic i nacionalista; l’abat, feixista i carismàtic, i la societat belga dels anys 30, colonial. Però aviat va madurar i va conèixer el seu amic Tchang». Va ser aquest jove estudiant xinès –l’amistat amb el qual va immortalitzar a El lotus blau (1936) i, 24 anys més tard, a Tintín al Tibet (1960)– qui li va fer veure que «aquells prejudicis i arquetips no tenien raó de ser i des d’aleshores es va començar a documentar minuciosament per a cada historieta per evitar tornar-hi a caure».

L’OMBRA DEL COL·LABORACIONISME / L’altra gran ombra que no el va abandonar mai va ser, després de la segona guerra mundial, l’acusació de col·laboracionisme durant l’ocupació nazi i que va coincidir amb el seu període creatiu més brillant (El cranc de les pinces d’or, El secret de l’Unicorn...). Le Vingtième Siècle havia tancat i li va arribar «la gran oportunitat» de treballar a Le Soir, diari sota control alemany que tirava 300.000 exemplars. «No va reflexionar sobre les conseqüències –opina Maricq–. Va caure en l’egocentrisme de l’artista». Hergé mateix es defensava: «Jo pertanyo al bàndol dels que practiquen el seu ofici amb la màxima consciència possible, i saludo totes les víctimes de la guerra, pertanyin al bàndol que pertanyin».

A Maricq, el pare del qual va ser en un camp nazi, li costa d’acceptar aquest episodi. «Un amic em va ensenyar una llista de col·laboracionistes i entre aquests hi havia la primera dona d’Hergé, Germaine, que va ser molt amiga de l’SS i polític belga Léon Degrelle. Era d’extrema dreta i va tenir molta influència sobre ell».

El llibre mostra com va explicar la seva ruptura amb Germaine, a qui va conèixer com a secretària de Le Vingtième Siècle. «Tots dos vam sentir la influència de l’abat en aquella espècie d’intransigència moral». Ella, deia, era més «experta» que ell a l’hora d’exercir aquesta intransigència: «Jo no estava gaire capacitat per a tant rigor; i això va ser en part la causa de la nostra desunió. (…) Resumint, no estava fet per ser un sant, ni un heroi».

Notícies relacionades

I el 1955 es va enamorar de Fanny Vlamynck, colorista de la revista Tintín. D’ella en destaca «el sentit del somriure i una extrema finor per comprendre i apreciar els altres, una viva tolerància envers la gent». Afegeix Maricq: «Era més jove, moderna, gens dominant». Gràcies a ella va culminar una «revolució en la seva vida i en la seva mentalitat», «es va obrir al món», a la música dels Beatles, Pink Floyd i Keith Jarrett, i a l’art modern, interès que plasmaria en la seva última i inacabada obra, Tintín i l’art alfa. De fet, una exposició al Gran Palais de París mostrarà algunes de les obres que el dibuixant va col·leccionar i altres que ell mateix va pintar. Serà el 28 de setembre, mes en el qual Zephyrum publicarà també el llibre Hergé i l’art.

FILOSOFIA ORIENTAL / L’artista venia d’una època de depressió, estava «cansat, extenuat i desbordat» i «malgrat l’èxit i els diners aconseguits no estava bé amb ell mateix». Buscant «meditació i reflexió» va trobar refugi en un monestir i va descobrir la psicoanàlisi i la filosofia oriental. En aquella època, continua Maricq, ja «havia abandonat tota creença sobre la religió catòlica i els dogmes. Déu no li dóna les respostes que busca per trobar el seu camí i acceptar-se com és». Citant paraules d’Hergé: «No crec en cap religió. No obstant, crec en algun tipus d’intel·ligència superior que fa que tot, en l’univers (...) funcioni».