Anar al contingut

ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

Ballarins furtius a 'Cubalunya'

Les sessions 'Timba pa' la humanidad' busquen un lloc de la ciutat per disfrutar i divulgar aquest gènere cubà de salsa

Nando Cruz

Ballarins furtius a 'Cubalunya'

FERRAN NADEU

A les nou del matí el doctor Lucio Dávalos acaba la seva guàrdia a l’hospital. Se’n podria anar a dormir, però ha d’anar a comprar i menjar abans de connectar en directe amb una emissora digital. I com cada dimecres l’esperen a les 19.30 h al barri de Canyelles. No, no té consulta mèdica. Però gairebé. El doctor també és discjòquei i la seva altra missió al món és difondre les virtuts de la timba, un gènere derivat de la salsa que va descobrir a la seva Lima natal.

Allà on va, arriba la policia i el fa fora; lluny del centre pot organitzar les trobades sense problema

Fa tres anys va organitzar la primera trobada al passeig de Lluís Companys i l’èxit el va animar a repetir. Va encunyar una marca per a aquestes cites, Street Timba, i, a banda de punxar a locals tancats, va buscar espais oberts on predicar la timba a l’estiu. Aquestes sessions a l’aire lliure les anomena ‘Timba pa’ la humanitat’ i, temporada rere temporada, les ha anat canviant de lloc: al Port Vell, al Moll de la Fusta i, ara, al polígon Canyelles. Tanta migració no ha sorgit per voluntat pròpia, sinó que perquè, allà on va, arriba la policia i el fa fora. Ara, lluny del centre, pot organitzar les seves trobades sense problema.

Del metro a la pista

L’ascensor que puja des de la parada de metro de Canyelles et deixa a 10 passos de la pista. Els veïns que tornen al polígon després de treballar s’estranyen quan, a l’obrir les portes de l’ascensor, descobreixen una colla de gent ballant amb Pupy i Los Que Son Son. El volum és prudent. Les vivendes més pròximes són a 200 metres. DJ La Pantera, aquest és l’àlies del doctor, porta només un altaveu sobre el qual col·loca l’ordinador. Només punxa en digital, ja que la timba va sorgir a mitjans dels 80, en ple declivi del format. No hi ha un cartell que informi de l’esdeveniment, no hi ha preu d’entrada, no hi ha venda de begudes per generar ingressos. No hi ha diners. Només una bandera cubana.

«¿Vols ballar?». Aquesta és la pregunta més recurrent de la vetllada. És l’únic prolegomen necessari per ajuntar-se i ballar. Alguns ja es coneixen d’altres trobades, però molts s’estan veient avui per primera vegada. És un gest de cortesia treure a ballar algú que sospites que en té ganes però ha vingut sense parella. Aquí no es ve a mirar, sinó a aprofitar tres hores de timba. El Mario és previsor i ha portat una tovallola per eixugar-se la suor dels braços.

«¿Vols ballar?», és la pregunta més recurrent de la vetllada

Avui no vindrà gaire gent: tot just una trentena d’aficionats. Però l’ambient és suós i fraternal. L’Albert és de Santa Coloma i havia assistit a alguna trobada al Moll de la Fusta. Està ballant amb una dona de marcat accent català que ha arribat xiulant perquè una amiga li ha dit al migdia que a la tarda hi havia Street Timba a Canyelles. Ella ho explica esbufegant perquè no vol deixar de ballar ni un minut. Uns han vingut des de Bellvitge; d’altres, des de Sants. Al llarg de la vetllada passaran per aquesta tarima de fusta dominicans, peruanes, argentines, una anglesa amb un ventall i aquest tipus a qui tots anomenen ‘Ruso’ i que, en efecte, és rus. Senyores i noies d’uns vint anys d’estètica ‘breaker’ disfruten igual amb ‘Si la vida te dice baila’, de Tirso Duarte.

A París sí que es pot

El Lucio treballava a València però tenia ganes de mudar-se a ‘Cubalunya’. Així es coneix una de les regions europees amb més aficionats a la música cubana. El que no sabia era que el seu somni de ballar al carrer de Barcelona quedaria coartat per les ordenances municipals. Antoine, un francès fix en les sessions de Street Timba, explica que l’Ajuntament de París concedeix permisos i cada estiu es formen al costat del riu Sena trobades ballables de tota mena de músiques. No entén com en aquesta ciutat mediterrània és tan complicat.

Dues dones estan recordant indignades l’escena trista d’ahir. Les dues van anar a una altra trobada de salsa de carrer al parc de la Ciutadella, però amb prou feines van poder ballar. Va arribar una patrulla (cotxe, dues motos i una dotzena d’urbans) i li va requisar el portàtil al discjòquei. Pel que sembla, ballar al carrer també genera inseguretat. Però això no hi ha qui ho pari. L’Ana anuncia a la seva pàgina de Facebook esdeveniments pràcticament diaris a Barcelona. Aquest cap de setmana molts anaven a Begur. Durant la Fira d’Indians, Cuba s’hi instal·la.

Aquest cap de setmana molts anaven a Begur; durant la Fira d’Indians, la salsa s’hi instal·la

El Lucio punxa ‘Muévete pa aquí’ i comença a ballar. La seva habilitat és tan gran que sense deixar anar la seva parella, s’ajup a terra, agafa una pedreta que ha vist a la tarima, la llança lluny de la pista de ball i torna a estar per la seva parella. Sense parpellejar, tornarà als controls en el moment precís en què acabi la cançó i en posarà una altra. De Mikael Blanco, de Manolito Simonet, de l’Orquesta Suave Tumbao... DJ La Pantera es nega a punxar èxits llatins de temporada. Només timba cubana i salsa de nivell. Sap que la pista s’omple sempre que sona Elito Revé, però també vol descobrir nous artistes. El que Shazam no detecta és ‘A la medida justa’, una novetat del cubà El Hijo de Teresa.

L’aranya suïcida

Es fa fosc, però el Lucio sap que a les 21.15 h s’activaran els llums que il·luminen aquesta zona de la plaça. «¡Una aranya!», crida un nen que busca una distracció mentre els seus pares ballen. «Mal lloc ha escollit», fa broma l’Antoine. En efecte. Els ballarins es mouen amb tanta velocitat per la tarima que és pràcticament impossible que l’aranya surti il·lesa d’aquesta frenètica sessió de timba. Dos veïns de Canyelles surten de l’ascensor i topen amb l’escena de cada dimecres. «¡Arriba! ¡Alegría!», fa la cançó. Somriuen i segueixen el seu camí.

El ‘doctor de la timba’ dispara l’últim tall de la nit. «Cuando llega el fin de mes siempre pasa lo mismo. / Ay, no queda pal alquiler ni pa la leche de los niños», diu la lletra. Si el volum fos realment eixordador, més d’un veí sortiria a cantar. Ja només queden sis dones i el rus. Totes se saben la tornada: «Soy yo la que manda en casa. / Soy yo la que trajo el DVD. / Soy yo la que tiene la llave. / Del garaje y del carro». A les 21.59 h s’acaba la festa. Dimecres se celebra l’última ‘Timba pa’ la humanidad’ d’aquest estiu.

Temes: Música