ALTRES ESCENARIS

¡Pànic als carrers!

zentauroepp49664332 icult la banda de la tarima190901182916

zentauroepp49664332 icult la banda de la tarima190901182916

5
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +

Caos. Desordre. Anarquia. Pànic. En un dels estius més conflictius que es recorden, Barcelona ha tornat a ser presa del desgovern i el sarau. Ha passat de matinada en plena festa major de Sants. L’assumpte és complex i de difícil solució, doncs conjuga els dos factors que més inquieten les sàvies autoritats: immigració i ocupació de la via pública. “Generen molta inseguretat”, declararà el Conseller d’Interior quan li acostin un micròfon.

Ningú sap qui són, però se’ls coneix com la ‘Banda de la Tarima’.El seu modus operandi és tremendament senzill i barat. Se citen dies abans a través d’un grup de whatsapp d’unes cent persones. Un d’ells apareix a mitja tarda amb una tarima de dos metres per dos i la col·loca en ple carrer. Després arriba la resta amb unes sospitoses fundes negres a l’esquena a l’interior de les quals amaguen requints i ‘jaranes’, variacions llatinoamericanes de la guitarra espanyola. I, quan els ve de gust, ¡els treuen i s’arrenquen a tocar!

Sempre actuen de nit. Sempre, a l’aire lliure. I sovint, per Sants. La majoria són mexicans, però també hi ha argentins, colombians i equatorians. Se’ls va començar a veure a Can Batlló cap al 2010. Des d’aleshores han fet de les seves a la plaça de Can Mantega, als jardins del Teatre Lliure de Montjuïc i a la plaça de Sants, on tenen l’empara de les festes alternatives. Allà van actuar dijous. Expliquen alguns veïns que a les dues de la matinada continuaven tocant. Ho expliquen perquè van acabar tocant amb ells.

Una teranyina perfecta

Aquest és el gran problema a què s’enfronta Barcelona avui: els dots seductors de la ‘Banda de la Tarima’. Funciona com una perfecta teranyina on queda enredat tot el qui s’hi acosta. Un jove marroquí va venir a tafanejar i es va quedar una hora tocant un pandero. Una turista de Baixa Califòrnia que passava per allà va acabar picant de peus una altra hora. Pedro és un dels cervells del clan: es dedica a captar adeptes. Seu és un instrument amb forma de calaix que sona prement amb els dits unes làmines metàl·liques. Es diu marímbula i es toca assegut. És l’esquer. Com algú s’asseu, se li acosta simpàtic i li diu: “¿Vols provar-ho? És fàcil: només has de seguir el ritme”. ¡Caçat!

A mitjanit, un espès eixam de guitarristes tocava ‘El pájaro carpintero’. Alguns havien vingut de Madrid i Tolosa. Un primer grupet rascava les cordes amb decisió al voltant de la tarima. Més de la meitat eren dones. Darrere hi ha una segona rotllana d’instrumentistes menys experts. I més enrere, indecises i espontànies entre el públic que anaven guanyant confiança a poc a poc. I, a més, cantants i ‘zapateadoras’. Cap altre concert de les festes de Sants haurà reunit 30 músics sobre l’escenari. Aquí no hi havia escenari. Tampoc era un concert. Era un fandango de sons jarochos.

Un fandango és un espai de trobada, sempre a l’aire lliure, de nit i amb menjar i beguda a prop, on aficionats a aquest gènere nascut a les zones rurals de Veracruz es reuneixen per tocar i ballar. Susana i Dickens han cuinat uns ‘tamales’. Pedro fa córrer el mescal amb discreció. Lupita és de Veracruz, però Martina és argentina. També està Simao, Raxa, Ricardo, Alba, Marc... Francesc viu a la Garrotxa, però l’anomenen ‘Panchito’. Ell va portar la tarima. Nolasc és un xaval del barri i ha vingut amb el seu acordió. Fa una estona es va acostar al fandango el contrabaixista de jazz Horacio Fumero. Aquella jove és la violinista de Roba Estesa. Entre músics i espectadors, si és que es poden distingir els uns dels altres, passaran per aquest enclavament més de 300 persones.

L’engranatge social

En els fandangos no hi ha un repertori pactat ni la necessitat de tocar d’una tirada durant un temps concret. Després d’interpretar una peça, hi ha una pausa en la qual els músics comenten la jugada. Aquestes converses són tan o més importants que la música. Sán l’engranatge social del fandango. El més habitual, tenint en compte que molts s’estan coneixent avui, és preguntar: ¿i tu d’on ets? “Jo soc de Tulancingo. Al meu poble hi va néixer El Santo”, informa un tipus que ha arribat corrent al crit de: “¡Estan tocant sons jarochos!”.

Aquí no aparca ningú la guitarra. Quan algú puntegi despistadament una melodia familiar i un altre se li sumi, començarà a armar-se una nova peça. Sense pressa ni disciplina, com una altra conversa més. Aquesta anarquia interna porta boja la policia, que no sap com desarticular la ‘Banda de la Tarima’. De vegades només sembla un grup de gent xerrant. De vegades sembla un concert oficial. De vegades semblarà una jam de carrer on no demana diners ningú. A vista d’ocell, el fandango és un banc de peixos que s’alineen i es disgreguen en funció dels corrents. El fandango és una ria que canvia d’aspecte segons el nivell de la marea. Ara hi ha 40 persones. En deu minuts poden ser més de 150.

Arriben ‘skaters’ i llauners, un rocker veterà i un nen que assegura que va conèixer els sons jarochos a la pel·lícula ‘Coco’ de Disney. Alguns es queden poca estona, però d’altres s’hi enganxen. Al costat de la tarima hi ha una muntanya de fundes i instruments. És una música tan senzilla que alguns curiosos acabaran tocant tot i que no en sàpiguen. Només han de seguir les passes dels que en saben. Les passes són les posicions dels dits a les cordes de les guitarres. També poden picar de peus com vulguin o improvisar versos, ja que no tots els sons tenen una lletra tancada. Serà molt celebrada la rima del valent raper.

Les converses continuen desembocant en sons. Entre professionals i aficionats, aquesta internacional i furtiva orquestra de carrer d’arrels a Veracruz citada a l’exili donarà forma a ‘El aguanieve’, ‘El chuchumbé’, ‘La guanàbana’ ... Raxa treu el mòbil i recita uns versos d’‘El fandanguito’: “Que te quiero, te quiero decir que anoche a las once me iba yo a morir”. Avui, en canvi, és ben viva.

Creix el grup de whatsapp

Notícies relacionades

Són les tres de la matinada i el fandango arriba a la seva fi, però un tipus amb una guitarra n’incita un altre amb samarreta de Metallica i gorra de llana a bramar més versos romàntics. Ràpidament s’hi sumen dos percussionistes: un dona cops al casc de la seva moto i un altre rasca una ampolleta de plàstic. Això és una plaga. No s’ha de subestimar el perill de la ‘Banda de la Tarima’. Podrien aconseguir que els barcelonins tornessin a ajuntar-se al carrer per tocar com en els gloriosos temps de la rumba. Alguns s’han afegit avui mateix al grup de whatsapp.

Al fons, dues columnes sostenen una pancarta: “El feixisme és combat al carrer”.

Temes:

Concerts