Anar al contingut

obituari

Mor als 45 anys Inés Bayo, vocalista original de Los Fresones Rebeldes

El seu to insolent i replicador seria la marca d'aigua del popular grup pop barceloní de la segona meitat dels 90

Kiko Amat

Mor als 45 anys Inés Bayo, vocalista original de Los Fresones Rebeldes

Inés Bayo, cantant original de la banda pop barcelonina Los Fresones Rebeldes, va morir divendres 9 d’agost. La seva veu va ser un component elemental del so del grup, a què s’havia unit en la seva fundació, l’any 1995. Era seu aquell to, insolent i replicador, escarnidor com el d’una nena al desafiar una ordre paterna, que esmolava les cançons del grup. Quan Inés cantava “Protégeme / o te pegaré” a ‘Soy inocente’, del seu primer àlbum ‘Es que no hay manera’ (Subterfuge, 1997), l’oient gairebé podia sentir la puntada de peu, el pessic al bíceps. La seva veu era com la de la líder d’una banda de noies humiliant públicament el guaperes pagat de si mateix del barri. Era Shangri-Las i Headcoatees i la Betty Rizzo de ‘Grease’, juntes en una ganyota d’enuig burleta i una frase demolidora, fràgil i càustica alhora.

Inés Bayo de Gispert havia nascut el 15 d’octubre de 1973, de família catalana i de Cartagena, al barri de Les Corts. Inés era una presència regular de l’escena punk-rock i garatgera barcelonina de principis dels noranta. Molts la recordaran d’aquella època, a concerts del Garatge Club o festes al Barbara Ann, amb el seu 'cool' innat i entusiasme contagiós per la música pop. Mentre cursava estudis de disseny a l’Eina es va unir a un grup de punk-pop bàsic de vida fugaç (Las Blunders), que compartia local d’assaig amb el trio Pepito Sex, últim projecte de Joaquín Felipe (ex Los Canguros) i Miguel López (ex Síndrome Tóxico). L’amalgama de les dues bandes, amb alguna resta i alguna suma (com el fitxatge de Cecilia Bayo, germana d’Inés, per compartir tasques vocals) donaria lloc al naixement de Los Fresones Rebeldes.

Los Fresones van ser el barco insígnia de l’indie pop de pelatge naïf (mal anomenat ‘tontipop’ pels rockers animals de sempre) que esclataria a Espanya a mitjans dels 90. Los Fresones Rebeldes, quatre noies de vint anys i dos nois de trenta anys, sextet comtal de pop trepidant, no van ser només els primers, sinó també els millors, del fenomen. El seu lideratge indiscutible i imbatible, per no dir el seu èxit comercial i artístic, es devien en gran part a les composicions de Felipe, líder i músic-lletrista principal, i a les de Miguel López, però també al factor tossut, bleh-bleh-bleh (punk, què coi), que aportaven els timbres de veu de les Bayo.

La formació original de Los Fresones, amb Inés i Cecilia a les veus, entregaria un parell de maquetes, un inopinat ‘hit single’ (‘Al amanecer’, al segell Spicnic, 1997) i un àlbum fabulós (‘Es que no hay manera’, Subterfuge 1997). Els membres de la banda encara recorden quan el tècnic de l’estudi on es va gravar l’elapé va silenciar els instruments en les cançons ‘Bola de Cristal’ i ‘Esta mañana’, i dels altaveus va emergir la veu nua d’Inés (“no sabes lo que nos perdimos / pero yo sí”), aquell to trencadís i emotiu que es convertiria en marca d’aigua del grup. Inés, de formació il·lustradora, també va dissenyar les fundes d’aquells primers discos, així com la ‘mascota’ oficial.

Després de gravar un nou single, el ‘Tributo a Pepito Sex y Thy Surfin Eyes’ (Spicnic, 1998), Inés i Cecilia van abandonar la banda. Inés va continuar amb els seus projectes d’il·lustració i música (com Los Popov), i va ser corista durant algun temps en el conjunt ie-ie Los Soberanos. Quan Los Fresones Rebeldes es van reunir per a una sèrie de populars gires, a Espanya i Llatinoamèrica, Inés va tornar a ocupar el seu lloc al micròfon. Tant en aquells concerts com en el seu últim treball, la banda de casiotone-pop domèstic Los Colibríes, tornava a brillar la seva veu inconfusible de menyspreu burleta, tan fora del comú. “La seva veu encarnava l’alegria i despreocupació dels primers Fresones”, ha declarat Joaquín Felipe a aquest diari. “En la primera reunió, més assentats, vam disfrutar de la seva companyia i la seva gràcia com mai. Estem molt afligits per una pèrdua tan inesperada”.

Temes: Música